Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
nom
Gramàtica
En gramàtica tradicional, terme que designa globalment les parts de l’oració anomenades substantiu i adjectiu, que expressen, respectivament, els éssers i llurs qualitats o determinacions.
Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents…
gènere femení
Gramàtica
Gènere gramatical que s’aplica a les coses que tenen sexe femení o a d’altres que hi són assimilades per la terminació o l’ús.
La inclusió del mots en aquesta classe respon al criteri de separació de formes referides a éssers animats i amb oposició de sexe i de formes referides a éssers inanimats Des del punt de vista de la funcionalitat gramatical, el femení és una marca, la finalitat de la qual és assenyalar una concordança en els sintagmes la casa groga En català la marca principal del femení és el morfema -a nena, gata , oposat a una marca zero nen, gat o a una marca morfemàtica —sobretot -e, -o pobre, moror — del masculí Sovint l’única marca del femení és l’article la jove
persona
Gramàtica
Accident o morfema gramatical, comú al pronom i al verb, que fa referència als participants en la comunicació (locutor i interlocutor) i a allò que n’és l’objecte (persones o coses).
D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou,…
nom substantiu
Esquema de la divisió del nom substantiu
Gramàtica
Categoria gramatical que designa tota mena d’éssers, concrets i abstractes (tota substància: d’aquí l’apel·lació de substantiu).
La gramàtica tradicional també ha designat el substantiu, alhora amb l’adjectiu, només amb el terme de nom
gènere animat
Gramàtica
Gènere que en determinades llengües africanes, índiques i americaneshom atribueix als éssers dotats de moviment en oposició als que, per natura, són estàtics (gènere inanimat).
Les llengües romàniques només mostren alguns reflexos esporàdics d’aquesta oposició, com ara la selecció del pronom interrogatiu qui , per al gènere animat tanmateix, només persona i què per als altres qui vols dir / què vols dir
cas
Gramàtica
Procediment amb què una llengua manifesta la funció sintàctica que un constituent nominal té dins una frase.
Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…