Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
ortografia
Gramàtica
Part de la gramàtica que ensenya la recta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics, com els d’accentuació i puntuació.
El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època…
Yĕhudà ben David
Gramàtica
Lexicògraf i gramàtic jueu, conegut en àrab per Abū Zakariyya Ḥayyuǧ al-Fasī.
Fou deixeble de Menaḥem ben Ya'qob ibn Saruq i mestre d’ibn Nagrella És autor de notables obres de gramàtica hebrea, escrites en àrab, aviat traduïdes Establí el triliterisme de les arrels hebrees i treballà sobretot l’accentuació
accent greu
Gramàtica
Accent gràfic (accentuació) consistent en un traç damunt una vocal inclinat d’esquerra a dreta (`).
En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals obertes, bé que alguns gramàtics del segle XIX Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc l’han emprat damunt les vocals tancades En català modern és aplicat a les vocals obertes à, è, ò, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona
accent agut
Gramàtica
Accent gràfic (accentuació) consistent en un traç situat damunt una vocal inclinat de dreta a esquerra (´).
En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o baleàrics
prosòdia
Gramàtica
Segons la gramàtica tradicional, part de la gramàtica que ensenya la recta accentuació i pronunciació dels mots.
Transcripció del mot grec προςωδία acompanyament del cant, qualitat i accent prosòdic, es refereix a les particularitats de la pronunciació, com ara l’entonació, la quantitat, la intensitat l’equivalent llatí ad cantus és el que dóna origen al mot accent Vinculada estretament amb la mètrica, la prosòdia consisteix especialment en l’estudi de la quantitat o de la intensitat de les síllabes En les literatures clàssiques és, doncs, la ciència que permet de distingir les vocals llargues de les breus i que estudia d’altres particularitats pertanyents als elements constitutius dels peus mètrics…
accent
Gramàtica
Signe escrit sobre una lletra vocal per a indicar que la vocal és accentuada, per a precisar-ne el timbre, o per a distingir un mot d’un altre de significat diferent (accentuació).
Antoni Febrer i Cardona
Gramàtica
Literatura catalana
Dret
Lingüística i sociolingüística
Gramàtic, escriptor i traductor.
Vida i obra Advocat, membre d’una noble família menorquina, el 1811 fou elegit diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Balears 1812 La seva activitat com a escriptor fou tardana En vida, tan sols publicà un llibre de caràcter devot, L’exercici del Via Crucis Maó 1811 i, segons estudis recents, Principis de la lectura menorquina , publicats a Maó el 1804 amb el pseudònim d’ Un Maonès La resta dels seus treballs es conservà manuscrita, fet que en dificultà la difusió Principis generals de la llengua menorquina o modo fàcil d’aprendre de lligir, parlari escriure…
,