Resultats de la cerca

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Les variacions que implica l’ús de les desinències són motivades per la necessitat d’assenyalar el gènere, el nombre i el cas desinència casual en els noms, i totes les possibles categories gramaticals pròpies del verb persona, nombre, temps, mode, veu i aspecte desinència verbal Per exemple, en català el plural és indicat per mitjà de la desinència -s , l’imperfet d’indicatiu, per mitjà de la desinència - ava o -ia , etc Les desinències, a més, són emprades en la llengua per a facilitar les funcions d’interrelació i interdependència entre els mots d’una mateixa frase per…

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…