Resultats de la cerca

En l’exemple Ho he fet perquè treballis, perquè treballis és una frase final

El criteri que serveix per a diferenciar-les és semàntic, més que gramatical Així, Ara vol això, ara vol allò és una frase distributiva perquè en la relació entre vol això i vol allò hi ha una alternança, a partir de les formes correlatives araara Per a la construcció dels períodes distributius el català es val de la correlació de formes adverbials, pronominals, etc adés adés, aquí allà, mig mig , o bé la construcció és feta sense cap element especial Vingueren tots alhora, els nens al davant, les nenes al darrere

Aquest tipus de proposició entra, pel seu caràcter, dins les enunciatives La proposició afirmativa és anomenada també asseverativa, enunciativa i declarativa Gramaticalment, no porta cap indicació especial, enfront de la proposició negativa, que ha de portar un adverbi

Així, Vindré o telefonaré és una proposició disjuntiva que coordina vindré i telefonaré a través de la conjunció o Hom parla de proposicions disjuntives pròpies i impròpies , segons que el caràcter d’incompatibilitat entre els elements coordinats sigui més o menys evident Així, Menja o llegeix és una proposició disjuntiva pròpia, puix que o bé hom n'efectua la primera part menjar o bé la segona llegir , però no totes dues alhora Nens o infants és el mateix , per contra, és una proposició disjuntiva impròpia, puix que una part no exclou l’altra

La majoria de gramàtics reserven el terme proposició per a designar, en l’oració composta, aquella frase elemental que, unida per coordinació o subordinació a una altra de dominant o principal, constitueix amb ella una oració completa, és a dir, una unitat completa de comunicació En aquest cas, el terme oració designa l’oració principal , i el terme proposició , l’oració subordinada D’altres anomenen també proposició tant l’oració principal com la subordinada d’una oració composta

S'anomena seqüència progressiva l’ordre lògic dels elements de la frase subjecte + verb + complements directe + indirecte + circumstancial i seqüència regressiva , l’ordre alterat dels elements de la frase, relativament al seu ordre lògic, per anticipació d’alguns d’ells respecte a un altre

L’oració dubitativa forma part d’una classificació feta segons un criteri que analitza el contingut significatiu d’un enunciat, i no pas d’acord amb punts de vista estrictament gramaticals Així, la frase Potser no vindrà és dubitativa, perquè manifesta un dubte Per a atribuir el caràcter dubitatiu a una frase, la llengua empra formes adverbials, el significat de les quals condiciona l’existència del dubte adverbis dubitatius a la frase anterior, potser n'és un De vegades, el període dubitatiu va interrelacionat amb un altre període, del qual depèn…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…