Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
mode indicatiu
Gramàtica
Mode verbal, no marcat per l’actitud subjectiva del parlant i usat per a formar oracions asseveratives (afirmatives o negatives) i interrogatives.
És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents
recció
Gramàtica
Relació sintàctica entre dos elements lingüístics en la qual un depèn gramaticalment de l’altre.
L’element principal és el regent , i el dependent és el regit L’element regent determina les circumstàncies morfològiques de l’element regit En llatí, per exemple, en l’oració Puer amat patrem, el verb amat regeix l’acusatiu patrem la preposició ex regeix el cas ablatiu La concordança entre dos mots és també una mena de recció, en tant que un dels elements regeix la flexió de l’altre en noia simpàtica , el mot noia imposa el gènere i el nombre a simpàtica
mode subjuntiu
Gramàtica
Mode verbal, marcat per l’actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb.
En oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants Els temps del mode subjuntiu són el present i l’imperfet, amb els corresponents temps composts indicatiu
que
Gramàtica
Forma que revesteix el pronom relatiu quan no va regit per cap preposició (en el qual cas és què), sia que faci de subjecte, de complement directe o de circumstancial de temps.
L’antecedent, normalment un nom, pot ésser també una proposició entera