Resultats de la cerca

Així, en l’expressió Tan aviat riu com plora , les formes tan aviat i com són correlatives l’una “suposa” l’altra

Els verbs resultatius tenen sovint el mateix sentit que els perfets d’altres verbs jo sé suposa jo he après tinc, he pres viu, ha nascut es queda, ha vingut

Es tracta d’una coneixença intuïtiva i inconscient, i la tasca primera del gramàtic consisteix a descobrir-la i explicitar-la Introduït per Chomsky, el terme competència angl competence s’oposa al d'actuació angl performance , o ús de la llengua en una situació concreta Només a través de l’actuació és possible de conèixer la competència La dicotomia competència/actuació suposa un desenvolupament de la dicotomia de Ferdinand de Saussure de llengua/parla, oposant una concepció dinamicogenerativa a la sistematicoestàtica d’aquell en darrer terme procedeix de les idees de Wilhelm von Humboldt…

Atès que una ordre s’adreça directament a un interlocutor, l’imperatiu és únicament usat en la segona persona, singular o plural per a les altres persones hom se serveix del present de subjuntiu En les proposicions negatives, les formes de l’imperatiu són substituïdes en algunes llengües, com el català, per les del subjuntiu El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té present però, com que entre un manament i la seva execució existeix un cert lapse, l’imperatiu suposa una projecció implícita o explícita de futur D’aquí l’ús del futur d’indicatiu amb valor d’imperatiu en…

Mode verbal, amb funció lingüística purament apellativa o actuativa, que expressa una ordre donada a un interlocutor o més, en les frases afirmatives, o bé una prohibició, en les frases negatives Atès que una ordre s’adreça directament a un interlocutor, l’imperatiu és únicament usat en la segona persona, singular o plural per a les altres persones hom se serveix del present de subjuntiu En les proposicions negatives, les formes de l’imperatiu són substituïdes en algunes llengües, com el català, per les del subjuntiu El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té…

D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou, neva El plural…

És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals La concordança es manifesta a través dels morfemes l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin allusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi homes temorosos El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte tots estudiaven Així doncs, la concordança suposa una interregència entre…

El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època…