Resultats de la cerca

Seguint la tradició del seu pare Salvador Bonavia i Flores , es dedicà al teatre popular, tant en la faceta d’autor com en la d’editor Dirigí “ L’Escena Catalana ” des del 1925 fins a la desaparició de la collecció durant la guerra civil Com a autor cal destacar-ne dues comèdies que tingueren un èxit notable La puntaire 1927 i, especialment, Maria Cistellera 1936, que ja a l’època va ser considerada un plagi de la novella Felip Derblay de Georges Ohnet També feu alguna incursió en el drama social amb La presó de les dones 1936 Així mateix, i signant amb el pseudònim Jordi Canigó , escriví…

Típic autor del teatre popularitzant del tombant del segle XX sainets, quadres de costums, paròdies, etc Dels primers anys es destaquen el seu monòleg A les fosques 1894, així com el recull de poesia humorística Calderilla literària 1897 Escriví un elevat nombre de peces teatrals destinades a ser representades, algunes de les quals amb la collaboració de Lluís Millà Són destacables les comèdies L’emperador del Paralelo 1903, de títol burlesc i signada amb el pseudònim A Nònim , en què l’autor segueix l’estil humorístic de Pitarra per tal de presentar una estracanada de la figura…

Germà del polític  Pere Muntañola Collaborà a Cu-cut i En Patufet , on signà amb l’anagrama Amyc Aprengué l’ofici d’impressor i es convertí en editor Creà l’ Editorial Muntañola  1917-29 —influït per l’Editorial Calleja—, dedicada solament a llibres per a infants, en català i en castellà, amb la qual dugué a terme una tasca exemplar Concebé un tipus de llibre de format gran, illustrat a tot color, combinant un text llegidor amb uns dibuixos que feien més entenedor el conte El primer llibre fou Bernardo y el gigante , rondalla mallorquina, que illustrà ell mateix Publicà contes de Josep…

Fundà i dirigí la “Biblioteca El Nostre Teatre”, que donà a conèixer, en 1934-38, 70 obres teatrals originals d’autors catalans, precedides d’una anàlisi crítica seriosa

La temàtica del seu teatre — Albertina 1948, Anche i grassi hanno l’onore 1950, Paura di me 1951, Lamento d’Orfeo 1961, etc— és l’angoixa existencial L’any 1929 fundà a Milà l’editorial que porta el seu nom

Entre el 1970 i el 1973 realitzà pintures en les quals confluïa l’interès pel suprematisme de Malevič amb plantejaments propers al minimal art El 1976 creà, amb Ramon Torrente , un estudi de disseny gràfic i el 1983 fundaren les Edicions de l’Eixample Han realitzat treballs de creació per al món de les arts plàstiques i el teatre i, especialment, llibres objecte com Sol-Solet, Carmen o Transnarcís , pels quals han rebut diversos premis

Fou l’impressor oficial de la Universitat de Barcelona S'especialitzà en obres de teatre, sovint en català, i en llibrets d’òpera, amb el text italià, o bilingüe italià-castellà, per als espectacles del Liceu de Barcelona El seu fill Ceferí Gorchs i Esteve Barcelona 1846 — 1920, continuà el negoci familiar Creà models tipogràfics originals i fundà la revista “El Correo Tipográfico” Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre

El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins, i el 1816 tenia l’establiment al carrer de la Boqueria més tard ~1822 passà al de Bòria Imprimí obres de teatre populars en català, de Robrenyo, de Renart i Arús, etc Fou conegut especialment per les seves estampes i làmines litografiades Era també un relligador de qualitat Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll

S'establí a Barcelona, on obrí un establiment tipogràfic 1861 que reuní al seu voltant els literats més notables de l’època Milà, Rubió i Ors, Mañé i Flaquer, Piferrer, etc , amb els quals fundà el 1849 la revista El Locomotor , transformada més tard en El |ncora Fou un dels primers editors d’obres de teatre en català, que assoliren una gran difusió F Soler, Briz, etc Des del 1879 milità en el partit conservador i fou en diverses ocasions regidor de Barcelona

Vida i obra Al principi de segle tingué relació amb la tipografia de L’Avenç Debutà el 1909 com a comediògraf amb Quan l’amor ha encès la flama Seguiren, entre d’altres, L’eterna qüestió 1909, Mai se fa tard si el cor és jove 1910, Vilacalmosa 1910, Matí de festa 1910, A cor distret, sagetes noves 1911, La sagrada família 1912 i Seny i amor, amo i senyor 1925, la seva obra més representada a Catalunya i, posteriorment, a Mèxic més de cent representacions, en traducció castellana d’Artur Moi Inserit dins del costumisme, evità els efectismes romàntics, simplificà la trama de les…