Resultats de la cerca

Començà estudiant medicina, però es decantà molt aviat per les matemàtiques Fou deixeble del seu germà Jakob, que l’inicià en l’obra de Leibniz, de la qual fou propagador Estigué a París 1690-95, on redactà un curs de càlcul per al marquès de L’Hôpital hom creu que la coneguda regla de L’Hôpital és deguda a Johann Bernoulli El 1691 determinà les tangents i els radis de curvatura de moltes corbes planes i donà el primer exemple de coordenades polars Fou professor a Groningen 1695-1705 i, des de la mort del seu germà Jakob, a Basilea 1705, on fou mestre d’Euler Proposà i resolgué el problema de…

Després d’estudiar teologia s’inicià en matemàtiques i astronomia, i a partir dels estudis sobre el càlcul de Leibniz començà a treballar sobre sèries numèriques, que el portaren a aconseguir les primeres avaluacions asimptòtiques Proposà el problema de la catenària i, en intentar de resoldre el problema de la braquistòcrona , n'obtingué la solució amb mètodes que contenien el càlcul de variacions, que desenvolupà en l’obra Analysis Magni Problematis Isoperimetrici 1701, on inclogué la primera integració d’una equació diferencial A l' Ars conjectandi enuncià l’anomenat teorema de Bernoulli…

Fou catedràtic de matemàtiques 1724-27 i de filosofia 1750-52 a la Universitat de Ginebra En Introduction à l’analyse des courbes algébriques 1750 exposà la teoria newtoniana de les corbes algèbriques i les classificà segons el grau de l’equació El 1750 reintroduí l’algorisme —equivalent als determinants—, que ja al final del s XVII Leibniz havia emprat per a resoldre sistemes d’equacions lineals amb unes quantes incògnites regla de Cramer Edità les obres de Jean i Jacques Bernoulli i part de la correspondència de Leibniz

Deixeble de JBernoulli a la Universitat de Basilea, fou professor de física 1730 i de matemàtiques 1733 a l’Acadèmia de Ciències de Rússia a Peterburg Nomenat, per Frederic el Gran, director de la secció de matemàtiques de l’Acadèmia de Ciències de Berlín, Caterina II el nomenà director de l’Acadèmia de Peterburg 1766 Fou membre de la Royal Society 1746 i de l’Académie Française des Sciences 1755 Estudià les sèries algèbriques i demostrà que només poden ésser emprades quan són convergents Introduí la notació f x , el nombre π, el nombre e com a base de logaritmes, la i per a representar la…

Es graduà a Lausana 1925 Doctorat a París 1931, fou professor de les universitats de Lausana 1932, París 1943 i Ginebra 1953-73 S'especialitzà en qüestions de geometria diferencial de topologia, on obrí nous camins de recerca i formulà uns teoremes que duen el seu nom És autor de Variétés différentiables Formes courants, formes harmoniques 1955 En 1963-66 fou president de la Unió Matemàtica Internacional

Analfabet fins a 14 anys, estudià amb Pestalozzi, i després a Heidelberg i Berlín, on fou nomenat professor extraordinari el 1934 Féu recerques importants en geometria superfícies cúbiques i de quart ordre i geometria projectiva, amb els seus mètodes sintètics Publicà Systematische Entwicklung der Abhängigkeit geometrischer Gestalten von Einander ‘Desenvolupament sistemàtic de la interdependència de les figures geomètriques’, 1932 i pòstumament 1882 aparegueren les seves obres completes Ideà, entre altres, el teorema que du el seu nom

Professor de matemàtiques de la Universitat de Zuric 1850-51 i del collegi de Schaffhausen 1851-55 Inventà el planímetre del seu nom i un tipus d’integrador

Coautor amb D Hilbert dels Grundlagen der Mathematik 1934-39 En teoria de conjunts formulà un sistema axiomàtic, sobre la base del de von Newmann, que fou posteriorment estudiat per K Gödel sistema de von Neumann-Bernays-Gödel , i que distingia entre classes i conjunts Axiomatic Set Theory , 1958

El 1827 mesurà, amb la collaboració de JDColladon, la velocitat del so dins l’aigua al llac Léman Féu recerques en òptica, mecànica, equacions diferencials, etc, i el 1829 enuncià un famós teorema sobre les arrels de les equacions algèbriques

El 1885 obtingué empíricament la fórmula que determina les longituds d’ona de les ratlles de la sèrie de Balmer , fórmula que, interpretada per Niels Bohr, inspirà l’antiga teoria quàntica