Resultats de la cerca

Estudià a les universitats de París, Heidelberg i Berlín, i el 1871 fou nomenat professor de física matemàtica a Yale Els seus estudis versaren sobre termodinàmica química aplicació de la primera llei de la termodinàmica i de la segona en l’estudi de l’equilibri de substàncies heterogènies Establí les bases teòriques de la fisicoquímica i descobrí, juntament amb Helmholtz, l’equació que porta llur nom, com també la regla de les fases

Treballà en l’àmbit del càlcul de variacions, de la teoria de funcions de variable complexa, en òptica geomètrica construí aparells de projecció, mecànica i termodinàmica formulà el principi de Carathéodory Fou pioner de l’axiomatització de la teoria de la mesura i de la teoria de camps, que considerà relacionada amb el càlcul diferencial en derivades parcials

Estudià a Cremona i a Pavia Fou professor a les universitats de Pisa 1863, Bolonya 1867, Roma 1873 i Pavia 1876 En el camp de la física matemàtica publicà treballs sobre hidrodinàmica, òptica, teoria del potencial, electromagnetisme i termodinàmica, i donà un gran impuls als estudis sobre elasticitat Generalitzà els resultats de la teoria de funcions de variable complexa a les superfícies amb curvatura constant i investigà sobre les geometries no euclidianes Fou membre de l’Accademia dei Lincei

Fou astrònom a l’observatori de Cambridge 1920-24 i professor de matemàtiques aplicades a la Universitat de Manchester 1924-28 i, a partir del 1928, de la d’Oxford Es dedicà principalment a l’astrofísica teòrica i a la relativitat i estudià particularment la termodinàmica dels estels i l’estructura de la matèria que els constitueix Estudià també les variacions de la lluminositat dels cefeides i l’expansió de l’Univers, segons la teoria de la relativitat d’Einstein Desenvolupà una teoria alternativa a la relativitat general, que fou anomenada relativitat cinemàtica , i demostrà la…

El fonament d’aquesta tècnica matemàtica és l’anomenat, de vegades, teorema de Fourier Tota funció periòdica f x , contínua o, com a màxim, amb un nombre finit de discontinuïtats finites, pot expressar-se mitjançant una sèrie trigonomètrica, de la següent manera la sèrie que apareix en aquesta expressió és la sèrie de Fourier de o associada a la funció f x El nombre ω és la pulsació fonamental de la sèrie de Fourier de f i és igual a la pulsació o freqüència angular de f , és a dir, ω=2π/ T , on T és el període de f El primer terme de la sèrie de Fourier de f , terme que correspon al…

Si E és un espai vectorial de dimensió n sobre un cos algèbric K , hom defineix el tensor covariant d’ordre r com una aplicació T r definida en E x E x r x E = E r , i per a valors en K tal que és lineal en cada component, és a dir, que per a i = 1, 2, 3, , r es compleix a T r x 1 , , x i + y i , , x r =  T r x ₁ , , x i  ,, x r + T r x 1  , , y i , ,  x r b T r x ₁ , , λ x i , , x r = λ T r x ₁ , , x i , , x r Els tensors covariants d’ordre 1 formen l’espai E *, anomenat dual de E , és a dir, el conjunt d’aplicacions lineals de E en K E * és, alhora, un espai vectorial de dimensió…