Resultats de la cerca

Els límits de l’atmosfera estellar no són pas ben definits, ni cap al centre de l’estel, ni cap enfora d’una banda, les capes més exteriors anomenades cromosfèriques no contribueixen gaire a la formació de l’espectre i, per tant, no són estudiades com formant part de les atmosferes estellars d’altra banda, hom tampoc no hi considera incloses les capes més profundes, per tal com llur radiació és absorbida per les capes superiors i no arriba a l’observador Resta així una atmosfera estellar de gruix variable, però que sempre és reduïda en relació amb el radi R de l’estel, la qual cosa permet de…

Les primeres observacions d’espectres estelars foren fetes per Fraunhofer 1817, i Kirchhoff indicà el 1860 que la identificació de les ratlles negres permetia de reconèixer els elements presents a l’atmosfera de l’astre El veritable fundador de l’anàlisi espectral fou, però, el Pare Secci, el qual des del 1863 fins al 1868 observà i descriví els espectres de més de 400 estels i en donà una primera classificació L’anàlisi espectral es fonamenta en la comparació dels espectres estelars continus, de ratlles i de bandes amb els de les fonts terrestres espectroscòpia , i en la interpretació dels…

En resultaren 206 zones, en forma de quadrat de 3,5 de costat

En el cas del sistema solar tan sols Venus i Mercuri poden transitar, segons un observador a la Terra, pel davant del Sol Mentre que els trànsits de Mercuri són fenòmens que es donen en mitjana 14 vegades per segle, els de Venus són molt poc freqüents, ja que només se'n produeixen dos cada 120 anys aproximadament El 8 de juny de 2004 hi hagué un d’aquests rars trànsits de Venus, que fou observat per milers d’astrònoms i per nombrós públic arreu del món El proper es produirà el 5 de juny de 2012, però no serà visible des de Catalunya Als s XVII i XIX els trànsits de Venus serviren per a…

La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa que ocupa el…

Fins fa pocs anys aquest tema fou considerat gairebé com a pertanyent a la ciència-ficció o a la premsa sensacionalista, però actualment hom el considera susceptible d’un estudi científic seriós Així, ha nascut una nova ciència, a cavall entre la biologia i l’astronomia, que ha estat anomenada exobiologia, que considera aquest tema des de diferents punts de vista En primer lloc, hom considera l’aspecte biològic del problema, és a dir, que cerca les condicions necessàries per al sorgiment de la vida tal com és coneguda a la Terra, i després passa a l’aspecte astrònomic, el qual…

Hi ha nombroses publicacions d’aquests tipus, cadascuna de les quals es caracteritza pels astres de què tracta i per l’objectiu al qual són destinades Així, per exemple, han estat elaborades taules de planetes i satèllits on hi ha indicades les posicions d’aquests astres, referides a un sistema de coordenades rectangulars o semipolars i a intervals de temps ben determinats N'hi ha que es refereixen a un cos celeste prou important la Lluna o Mart, per exemple, i en aquest cas solen ésser més detallades Hi ha també taules relatives a fenòmens astronòmics, com ara eclipsis i ocultacions, amb…

Per aquest motiu només és visible des de la Terra durant la petita part de la seva òrbita en què s’apropa al Sol periheli tot desenvolupant la cua lluminosa que els caracteritza Estructura i estudi dels cometes La imaginació popular considerà que les aparicions dels cometes, inesperades i inexplicables, eren signes enviats pels déus per anunciar catàstrofes futures, i no fou fins als grecs que hom intentà de donar una explicació racional del fenomen Aristòtil suposà que els cometes eren simples meteors atmosfèrics i no admeté la idea d’Apolloni de Mindes, que defensava l’opinió…

Els seus complements matemàtics són, d’una banda, la mecànica celeste i, en general, tota l' astronomia teòrica i, de l’altra, el que hom designa com a astronomia esfèrica L’astrometria no s’ocupa de la distància a què es troben els astres, sinó de la direcció en què són observats, la qual cosa permet d’usar la projecció de llur posició real en una esfera ideal, l’esfera celeste, en la qual són representats tots els sistemes de coordenades Combinant aquestes amb les coordenades geogràfiques mesurades damunt l' esfera terrestre , representació també ideal de la Terra, hom podrà obtenir la…

La majoria són al cinturó principal , situat entre les òrbites de Mart i Júpiter a una distància mitjana del Sol de 2,8 unitats astronòmiques, si bé hi ha també dos grups que segueixen l’òrbita de Júpiter grup Troià i un centenar amb òrbites molt diverses que tallen les de la Terra i Mart com Ícar, Adonis, Apollo, Eros, Hidalgo Quan, al segle XVI, foren determinades les distàncies entre els planetes hom trobà un buit considerable entre Mart i Júpiter, i hom cregué que aquest buit havia d’ésser ocupat per un planeta o planetes encara no descoberts JD Titius formulà empíricament la distància a…