Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
límit de Chandrasekhar
Astronomia
Valor màxim de la massa d’un estel nan blanc (no rotatori), més enllà del qual l’estel col·lapsa gravitacionalment cap a un estel de neutrons o, eventualment, cap a un forat negre.
El seu valor és d’1,44 vegades la massa del Sol per a un estel nan blanc d’heli, d’1,40 masses solars per a un nan de carboni i d’1,11 masses solars per a un nan blanc de ferro
Friedrich Wilhelm Bessel
Astronomia
Astrònom alemany.
Fou fundador 1813 i primer director vitalici de l’observatori de Königsberg El 1804 calculà l’òrbita del cometa de Halley i, d’ençà del 1835, estudià la forma de les cues dels cometes, treballs que foren continuats per Bredikhin Introduí les avui anomenades funcions de Bessel, les quals usà per primer cop el 1817 per a intentar de resoldre el problema dels tres cossos i, més tard, en l’estudi de les pertorbacions planetàries Establí la posició exacta d’uns 50000 estels, la qual cosa li permeté d’ésser el primer a mesurar la parallaxi d’un estel 0,31’ per al 61 Cygni el 1838, i…
paral·laxi
© Fototeca.cat
Astronomia
Angle format per les dues rectes que uneixen el centre d’un astre i els dos extrems d’un segment anomenat línia
o longitud de base
.
En el cas dels astres que pertanyen al sistema solar, hom pren com a línia de base el radi equatorial de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi diürna o geocèntrica En el cas d’astres no pertanyents al sistema solar, hom pren com a línia de base el semieix de l’òrbita de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi anual A partir de la parallaxi d’un astre i només amb procediments trigonomètrics, hom pot determinar la distància de l’astre a la línia de base Aquest procediment trigonomètric per a mesurar distàncies estellars no pot ésser utilitzat per als astres situats més…
cinturó de Kuiper
Astronomia
Regió del sistema solar compresa entre les 30 i les 55 unitats astronòmiques del Sol i poblada per milions de petits cossos formats de gel i roca.
S’estén mésenllà de Neptú i els milions d’objectes que el formen orbiten al voltant del Sol Segons la hipòtesi més acceptada, el seu origen es troba en les restes del període de formació del sistema solar, que no haurien arribat a formar un planeta a conseqüència de la força gravitatòria de Neptú Alguns dels cossos descoberts en aquesta regió especialment a partir de la darrera dècada del segle XX són de grans dimensions, com l’anomenat 28978 Ixion descobert el 2001, el 50000 Quaoar 2000 o l’Eris 2003, més gran que Plutó , cosa que ha…
sistema solar
© Fototeca.cat
Astronomia
Conjunt d’astres que giren al voltant del Sol, sotmesos a la seva atracció gravitatòria.
Història Els primers sistemes astronòmics no distingien el sistema solar de la resta de l’Univers Afirmaven que la Terra era al centre de l’Univers geocentrisme , i que al seu voltant giraven el Sol, la Lluna, els planetes i els estels fixos, transportats tots ells per unes esferes cristallines A més, es pensava que els cometes i els meteorits eren fenòmens locals que s’originaven dins el mateix embolcall atmosfèric de la Terra Aquestes hipòtesis foren acceptades per tothom durant l’edat mitjana, bé que ja al segle IV aC Aristarc suggerí que era la Terra la que girava entorn del Sol, i que…
Plutó
© NASA
Astronomia
Planeta nan del sistema solar.
Considerat fins el 2006 un planeta tradicionalment, el novè del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol, arran de la revisió que la Unió Astronòmica Internacional feu de la classificació dels objectes que orbiten al voltant del Sol, a partir d’aquell any Plutó passà a ser classificat com a planeta nan L’òrbita de Plutó al voltant del Sol té un semieix major de 5906,38 km 39,48 UA, amb un període orbital de 248 anys Presenta, per tant, una ressonància 32 amb Neptú, essent el seu període orbital exactament 1,5 vegades el de Neptú Té una òrbita molt excèntrica e = 0,2488, amb una forta…
Astronomia 2014
Astronomia
La nau Rosetta arriba al seu objectiu La nau Rosetta , que va permetre cartografiar el cometa Churyumov-Gerasimenko, seguirà en la seva trajectòria per continuar estudiant-lo © ESA / Rosetta / NAVCAM Després de deu anys de viatge, el 6 d’agost la nau Rosetta de l’Agència Espacial Europea ESA es va convertir en la primera nau a orbitar un cometa, en aquest cas el Churyumov-Gerasimenko En el seu camí cap al cometa, Rosetta va apropar-se a dos asteroides, Steins el 2008 i Lutetia el 2010, per tal de fotografiar-los Després d’aquest darrer la nau va ser posada en estat d’hibernació durant 19…
Astronomia 2015
Astronomia
El sistema solar va centrar una gran part de les notícies astronòmiques de l'any L'arribada a Plutó de la sonda New Horizons , l'anunci de la presència d'aigua líquida a Mart, el descobriment d'un oceà líquid sota la superfície del satèllit Encelade, l'exploració de la sonda Dawn del planeta Ceres i l'estudi del cometa Churyumov-Gerasimenko que va dur a terme la sonda Rosetta en són una mostra La New Horizons arriba a Plutó Detall de la superfície de Plutó, imatge presa des de la sonda New Horizons © NASA / John Hopkins University / Applied Physics Laboratory / Southwest Research Institute La…
telescopi
© Fototeca.cat
Astronomia
Física
Instrument òptic usat per a observar objectes llunyans, que consta essencialment d’un mirall, que concentra els raigs lluminosos i forma una imatge de l’objecte, i d’una lent, que amplifica aquesta imatge.
Els telescopis són constituïts en essència per un tub un dels extrems del qual és obert i l’altre té un mirall còncau de forma parabòlica mirall primari que fa el mateix paper que la lent objectiu de la ullera astronòmica Aquest mirall té la propietat que els raigs de llum que arriben parallelament al seu eix, és a dir, que provenen d’un objecte situat a una distància infinita, com és el cas d’un estel, es reflecteixen en un mateix punt, anomenat focus Els miralls parabòlics dels telescopis, quan hom observa un objecte molt llunyà, presenten dos avantatges principals respecte a les lents de…
meteorit
Giraud Patrick, llicència GNU
Astronomia
Sòlid del medi interplanetari, generalment petit, que penetra en l’atmosfera de la Terra i n’ateny la superfície.
Els meteorits penetren en l’atmosfera terrestre a una gran velocitat d’11 a 74 km/s En travessar-la, s’escalfen a causa del fregament amb l’aire les molècules d’aire absorbeixen part de la calor que desprèn el meteorit i passen a un estat excitat o bé s’ionitzen Atès que l’estat excitat és molt inestable, les molècules d’aire tendeixen a tornar a llur estat fonamental és a dir, a l’estat de menor energia i, en fer-ho, emeten llum visible D’aquesta manera, la trajectòria del meteorit és delatada pel traç lluminós visible especialment de nit emès pel deixant de molècules excitades que origina…