Resultats de la cerca

No té estels de primera ni de segona magnitud Els seus estels més importants són Sadalmelik α, Sadalsuud β i Sadachbia γ

Visqué a la cort del seljúcida Malik Šāh , el visir del qual, Niẓām al-Mulk, li encomanà la creació i la direcció d’un observatori astronòmic a Merv Reformà el calendari iranià reduint l’antic any solar persa al lunar musulmà És autor, en àrab, de dos tractats de filosofia i de ciències de la natura i de notables obres algèbriques mètode per a l’extracció d’arrels quadrades i cúbiques, classificació d’equacions de segon i de tercer grau segons el nombre dels termes que contenen —bé que no arribà a resoldre ni les imaginàries ni les negatives—, etc Assolí, però, la…

L’òrbita d’aquest cos és situada entre les de Saturn i Urà, en un pla molt pròxim al de l’eclíptica En la seva màxima separació del Sol es troba a 2,8 T10 9 km, mentre que en l’aproximació més gran és a 1,3 T10 9 km El seu període de revolució sideral és aproximadament de 51 anys i hom creu que el diàmetre és comprès entre 300 i 400 km És de natura desconeguda encara, però pot tractar-se d’un asteroide que s’ha allunyat molt del conjunt dels altres asteroides, amb motiu d’alguna collisió amb un altre cos celeste però també podria ésser un nucli cometari inactiu, és a dir, que no forma cua…

El terme superterra fa referència en principi només a la massa del planeta, i no a la composició, l’atmosfera, la temperatura, la zona d’habitabilitat ni altres propietats Tot i això, a l’hora de classificar nous exoplanetes dins d’aquest grup, els astrònoms han posat èmfasi en la superfície rocosa, la presència d’oceans i altres característiques que podrien permetre la presència de vida Les primeres superterres conegudes foren dos planetes extrasolars que orbitaven el púlsar PSR B1257+12, descobertes el 1992 Les primeres superterres descobertes en la zona d’habitabilitat foren…

Un tret característic d’aquesta dispersió és el fet de ser inversament proporcional a la quarta potència de la longitud d’ona de la llum, per la qual cosa el cel amb l’atmosfera neta de Rayleigh apareix blau

Els límits de l’atmosfera estellar no són pas ben definits, ni cap al centre de l’estel, ni cap enfora d’una banda, les capes més exteriors anomenades cromosfèriques no contribueixen gaire a la formació de l’espectre i, per tant, no són estudiades com formant part de les atmosferes estellars d’altra banda, hom tampoc no hi considera incloses les capes més profundes, per tal com llur radiació és absorbida per les capes superiors i no arriba a l’observador Resta així una atmosfera estellar de gruix variable, però que sempre és reduïda en relació amb el radi R de l’…

És la base d’alguns models cosmològics

Conté 209 estels visibles a ull nu, dos dels quals són de primera magnitud, cinc de segona i quatre de tercera Els seus astres principals, Betelgeuse α -Ori , magnitud 0,7, variable, Rigil β -Ori , magnitud 0,15 i Bellatrix γ -Ori , magnitud 1,64, juntament amb χ -Ori , determinen un rectangle gairebé regular que és dividit en dos per una línia quasi parallela als costats més curts i que és determinada per tres estels, coneguts amb el nom dels Tres Reis , les Tres Maries o també el Cinturó o Cenyidor d’Orió Un objecte celeste molt interessant de la constellació és una nebulosa d’emissió,…

Segons la tradició, aquest cicle ja fou conegut pels primitius astrònoms de Mesopotàmia, els quals observaren que si hom considerava un període de temps de 223 llunacions, la sèrie d’eclipsis d’aquest període es repetia gairebé amb les mateixes característiques al llarg de les 223 llunacions següents eclipsi Així, el coneixement de tots els eclipsis d’un període de Saros permeté als antics astrònoms la predicció, amb bastant d’exactitud, de nous eclipsis abans que tinguessin lloc La duració d’un Saros equival a 18 anys, 11 dies i 8 hores, és a dir, 6 585,32 dies, nombre que, pel fet que no…

És un model d’Univers pla, expansionant-se a velocitat constant, i en el qual hi una creació continuada de matèria que compensa l’expansió i dona a l’Univers la seva aparença perenne Fou proposada per H Bondi, T Gold i F Hoyle el 1948, però el fet que no és capaç d’explicar la radiació còsmica de fons l’ha bandejada, de tal forma que fins i tot els seus autors l’han abandonada, en benefici de la teoria del big-bang