Resultats de la cerca

Estudià els cometes, el Sol i la matèria, i ideà l’astrofotòmetre, amb el qual féu mesures fotomètriques sobre els estels i llurs magnituds

Doctorat a la Universitat de Leipzig 1933, on ensenyà física de 1934 a 1936, aquest any passà al Kaiser Wilhelm Institut posteriorment Max Planck Institut, on romangué fins el 1942, i d’aquest any fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de la qual fou professor a l’institut Max Planck de Göttingen 1945 i a Hamburg 1957 s’incorporà al departament de filosofia fins el 1969 De 1970 a 1980 fou director fundador de l’Institut Max Planck de Ciències Socials de StarnbergFou defensor d’una tesi segons la qual no era possible d’establir enunciats referents a l’univers considerat globalment L…

Dissenyà l' IPCS image photon counting system , detector lluminós basat en l’amplificació i acumulació dels fotons lluminosos rebuts des de fonts molt febles, com els quàsars llunyans, els quals estudià juntament amb Wallance Sargent L' IPCS representà un canvi substancial en la detecció òptica en astronomia, i ha estat incorporat als telescopis més grans i hom l’inclou en el disseny dels instruments moderns Boksenberg ha treballat també en el camp de l’astronomia ultraviolada, en el qual, tot usant balons, ha determinat la densitat d’electrons i l’abundància de metalls del medi…

Del 1931 al 1939 investigà l’evolució i estructura solars, i d’ençà del 1951 estudià la física dels cometes, dels quals intentà també d’esbrinar l’origen 1977 i de relacionar-los amb la formació del sistema solar Fou quan estudiava les cues de plasma dels cometes que suggerí que el Sol expelleix radialment un plasma que es desplaça a gran velocitat, i descobrí així l’anomenat vent solar

Graduat 1975 i doctorat 1978 per la Universitat de Bonn amb una tesi sobre radioastronomia, en 1978-80 dugué a terme estudis postdoctorals al Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge, Massachusetts Estats Units Els anys 1980-82 feu recerca sobre espectroscòpia remota d’infrarojos a la Universitat de Califòrnia Berkeley, on exercí la docència fins el 1986, quan fou nomenat director de l’Institut Max Planck de Física Extraterrestre MPE de Garching Baviera, Alemanya El 1998 fou nomenat professor honorari de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, i des d’aquest any fins al…

Es graduà en física el 1990 per la Universitat de Ginebra, on es doctorà el 1995 sota la direcció de Michel Mayor , del qual esdevingué un estret collaborador a l’Observatori de Ginebra Professor a la Universitat de Ginebra, des del 2013 és professor a la Universitat de Cambridge Emprant el mètode de la velocitat radial, el 1995 descobrí, juntament amb Mayor, el primer planeta extrasolar , anomenat 51 Pegasi b A aquesta descoberta seguiren els anys següents la de milers d’altres planetes extrasolars per altres mètodes En particular, destaca el del trànsit planetari , del qual Quelioz en…

Graduat el 1958 per la Universitat de Manitoba, l’any 1962 obtingué el doctorat per la Universitat de Princeton Nova Jersey, EUA, on desenvolupà la carrera acadèmica i científica Ha centrat la seva recerca en la interpretació de la radiació cosmològica de fons , identificada el 1964, a partir de la qual ha explicat la formació de les galàxies i la seva distribució a l’Univers De les seves nombroses publicacions sobresurten Physical Cosmology 1971, The Large-Scale Structure of the Universe 1980 i Principles of Physical Cosmology 1993 La seva aportació ha estat reconeguda amb nombrosos guardons…

Fou professor a Calcuta i estudià els fenòmens atmosfèrics estellars, la corona solar, la pressió de radiació i la ionització, on establí l’equació que duu el seu nom

Doctorat en astrofísica el 1931, donà una gran importància als conceptes d’evolució, contradicció i canvi brusc El 1955 formulà la inestabilitat dels sistemes de galàxies, enunciant que es troben en estat d’expansió i que els seus components s’allunyen d’un centre comú rebutjà la teoria segons la qual els estels es formen a partir de nebuloses i anuncià l’existència d’una matèria preestellar que, en la fase final de la seva evolució, forma els estels i les nebuloses A partir de l’estudi sistemàtic dels grups estellars inestables trobà les associacions d’estels , nascudes, segons ell, de…