Resultats de la cerca

Fou descobert per Galileu el 1601 Recorre una òrbita gairebé circular en el pla equatorial del planeta, a una distància mitjana d’aquest d’1 880 000 km, en un període d’uns setze dies Malgrat que la seva albedo és molt petita ~0,2, el seu radi 2 410 km el fa visible des de la Terra amb un petit telescopi Les sondes Voyager 1 i 2 passaren a distàncies de 126 000 i 215 000 km, respectivament, del satèllit i n'enviaren fotografies amb unes resolucions màximes respectives de 2 i 4 km que han mostrat que la seva superfície és completament plena de cràters, el diàmetre mitjà dels quals és de 100 km…

L’equació personal intervenia particularment en les observacions destinades a determinar el trànsit d’un estel pel meridià, però actualment hi ha aparells per a eliminar la intervenció de l’observador en aquestes mesures

El seu valor és el de l’arc de vertical comprès entre l'horitzó astronòmic i el limbe de l’astre que ha estat considerat, o bé el centre de l’astre en cas que no tingui limbe apreciable

Director de l’observatori astronòmic de París i president de la Unió Astronòmica Internacional Membre de l’Académie des Sciences Es destacà pels seus estudis fotomètrics de Venus i de Mercuri i per la descoberta de la influència que el grau d’activitat solar té sobre l’aspecte de la Lluna Ideà també alguns aparells de precisió, dels quals cal esmentar un astrolabi impersonal Entre les seves obres cal destacar Description du ciel 1926 i Astronomie Générale 1953

Entre el 1947 i el 1979 fou professor i director de l’observatori de la Universitat de Princeton Escriví diversos treballs sobre la física de les galàxies i la formació dels estels, entre els quals cal destacar Diffuse Matter in Space 1968, Searching Between the Stars 1982 i Dynamical Evolution of Globular Clusters 1987 Fou un dels màxims responsables del projecte que dugué a la construcció del telescopi espacial Hubble, llançat a l’espai el 1990 Estudià la matèria interestellar i elaborà una teoria sobre el creixement dels grans de pols interestellar a partir dels àtoms i les…

El camí que hom segueix normalment és el d’escriure l’equació del moviment per als dos cossos principals, és a dir Sol-planeta, o bé planeta-satèllit, i considerar la influència dels altres astres com a correccions que hom aplica a la solució de l’equació dels dos cossos Per a introduir aquestes correccions existeixen dos mètodes principals el mètode de les pertorbacions generals i el de les pertorbacions especials El primer mètode ha estat emprat des del començament del s XIX, i un dels seus èxits principals fou la predicció de l’existència de Neptú i de la seva trajectòria El segon…

Durant el trànsit hom veu el planeta des de la Terra com un punt negre que creua lentament el disc solar en el sentit EW En el cas de Venus hom pot veure el trànsit a ull nu amb l’únic ajut d’algun dispositiu per evitar que la llum solar no lesioni la vista, però en el cas de Mercuri sempre cal un telescopi El trànsit es presenta durant una conjunció del planeta Mercuri o Venus amb el Sol, però no té lloc sempre a cada conjunció, perquè normalment el planeta és al N o al S del Sol i, per tant, no passa per davant del seu disc cal que la conjunció es produeixi mentre el planeta és a les…

Cal, per a això, que la declinació de l’astre i la latitud de l’observador siguin de diferent signe i que, en qualsevol moment, la suma en valor absolut d’ambdós valors sigui més gran de 90°