Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
deflexió de la llum
Astronomia
Desviació en la direcció de propagació que experimenta la radiació electromagnètica en travessar un camp gravitacional.
És un efecte predit i explicat per la teoria de la relativitat general d’Einstein En el cas del Sol, un raig de llum que passi rasant al seu costat experimenta una deflexió d’1,75 segons d’arc La desviació fou mesurada per primera vegada l’any 1919 per Arthur SEddington durant un eclipsi total de Sol Els estels observats a prop del Sol a la fase de totalitat de l’eclipsi mostraven posicions lleugerament diferents de quan eren observats durant la nit, lluny del Sol Aquesta observació constituí una de les proves més importants de la teoria de la relativitat general La deflexió de la llum també…
lent gravitacional
Lent gravitacional: 1, Un raig lluminós que passa a una distància R d’una massa M sofreix una deflexió d’angle a per l’atracció gravitacional de M. 2, Si a és molt petita, l’observadir veu dues imatges Sa i Sb provinents de dos feixos de raig lluminosos soritts de S i que passen a banda i banda M, fet que origina un miratge gravitacional
© Fototeca.cat
Astronomia
Efecte de desdoblament d’imatge produït en passar la llum d’un objecte celeste llunyà prop d’un altre més proper.
La desviació produïda fa veure molt properes la imatge real i una o diverses de virtuals Hom ha descobert diferents casos de lents gravitacionals en sengles imatges de quàsar llunyans que tenen al davant, i més a prop, una galàxia
Johann Friedrich Benzenberg
Astronomia
Física
Físic alemany, professor de física i d’astronomia a Düsseldorf des del 1807.
Demostrà la rotació de la terra per la desviació d’un cos en caiguda lliure i féu experiments sobre la variació de la velocitat del so amb la temperatura Amb HW Brandes, féu els primers experiments sobre les trajectòries dels meteorits i en concloí l’origen extraterrestre 1798
raig verd
Astronomia
Meteorologia
Esclat lluminós viu i instantani de color verd que hom observa alguna vegada en dies molt clars en el punt en què el disc solar és a punt de sortir (a l’alba) o de desaparèixer (a la posta) per l’horitzó de la mar.
La causa que origina el fenomen és la diferent desviació dispersió que els raigs corresponents a les distintes longituds d’ona que componen la llum solar experimenten en travessar l’atmosfera terrestre el raig verd és el primer a aparèixer a l’alba i el darrer a desaparèixer a la posta per l’horitzó de la mar
William Wallace Campbell
Astronomia
Astrònom nord-americà.
Director de l’observatori Lick, a Mount Hamilton 1901-30, rector de la branca de Berkeley de la Universitat de Califòrnia 1923-30 i president de la National Academy of Sciences 1931-35 Estudià els eclipsis de sol i la desviació de la llum per efecte del camp gravitatori solar Féu càlculs sobre la velocitat radial dels estels aplicant un espectroscopi als telescopis del Lick i de Santiago de Xile
digressió
Digressió d’un estel circumpolar de l’hemisferi nord. A causa de la rotació de la Terra, l’estel determina un moviment aparent (cercle blau) amb quatre punts particulars: les dues culminacions i les dues digressions. Els cercles verticals de digressió màxima (en vermell) són tangents a la trajectòria aparent i perpendiculars al corresponent cercle horari de digressió màxima (φ és l’altura del pol i és igual a la latitud geogràfica del lloc d’observació)
© Fototeca.cat
Astronomia
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.
Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut coordenades astronòmiques horitzontals i horàries, l’una cap a l’est digressió oriental , i l’altra cap a l’oest digressió occidental En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel cercle vertical és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle horari Quan un…
espectròmetre
Esquema d’un espectròmetre astronòmic d’escletxa en què el dispersor és un prisma
© Fototeca.cat
Astronomia
Física
Instrument que evidencia i permet d’analitzar l’espectre d’una radiació electromagnètica.
Separa les ones monocromàtiques que componen la radiació estudiada i forma una imatge de l’espectre així determinat Atesa la seva funció, és obvi que els elements bàsics d’un espectròmetre són un dispersor sistema dispersiu, que descompon la radiació, i un receptor , sensible a la radiació dispersada Les característiques concretes d’aquests elements permeten de distingir els diferents tipus d’espectròmetre en l’ espectròmetre d’escletxa el dispersor és un prisma o una xarxa de difracció, i en l’ espectròmetre interferencial és un interferòmetre o una combinació d’interferòmetres i xarxes de…
Venus
NIt a Venus amb infrarojos des de l'orbital Akatsuki (2016)
ISAS, JAXA
Astronomia
Planeta del sistema solar, el segon atenent la seva proximitat al Sol, situat després de Mercuri i abans de la Terra.
És l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna La seva òrbita al voltant del Sol és pràcticament circular, amb una excentricitat de tan sols 0,007, la més petita de totes les òrbites planetàries, i un semieix major de 108,2 milions de km 0,723 UA Altres característiques del seu moviment són la poca inclinació 3° 23' de l’eix de rotació respecte al pla de l’òrbita, que fa que no es produeixin fenòmens estacionals com els de la Terra, i la llarga durada del dia venusià , 117 dies terrestres, que com a conseqüència fa que el moviment del Sol pel firmament del planeta sigui molt…