Resultats de la cerca

Fou professor de la Universitat d’Oxford i director de l’observatori i del departament de sismologia Investigà l’ús i la coordinació de mètodes fotogràfics en astronomia Escriví, entre altres obres, Modern Astronomy, Astronomical Discovery i The Great Star Map

Director de l’observatori de Ciutat del Cap a partir de l’any 1879, fou un dels primers a utilitzar els procediments fotogràfics per a reproduir l’aspecte del firmament Establí un sistema per a calcular la distància entre la Terra i el Sol i determinà la massa del planeta Júpiter

Fou catedràtic de Harvard i director del seu observatori astronòmic Féu importants treballs de fotometria estellar i inventà el fotòmetre de doble imatge Fou també un dels introductors de les tècniques fotogràfiques en el camp de l’observació astronòmica, i inicià l’elaboració d’un dels més importants catàlegs fotogràfics del cel Començà el Henry Draper Catalogue, on hi ha les posicions de molts estels i llur classificació espectral actualment aquest catàleg conté uns 400 000 astres

Fill de Victor Puiseux Treballà com a investigador a l’observatori de París, i des del 1877 fou professor de mecànica celeste a la Universitat de París Estudià l’acceleració secular del moviment de la Lluna i les característiques de les òrbites dels asteroides, i contribuí a determinar la constant de l’aberració Fomentà l’aplicació dels procediments fotogràfics als estudis astronòmics i collaborà en l’elaboració d’un atles fotogràfic de la Lluna i d’un mapa fotogràfic del cel

Professor de matemàtiques a Cambridge 1826, on fou director de l’observatori 1828, i astrònom reial 1835-81 En òptica destaca el seu treball sobre les difraccions i la descripció i correcció de l’astigmatisme 1825 Modernitzà l’observatori de Greenwich i millorà el sistema d’observacions meridianes, sistematitzant-ne l’ús i desenvolupant la pràctica dels registres fotogràfics 1848 Mesurà la densitat mitjana de la Terra, formulà una teoria sobre l’arc iris, estudià el magnetisme terrestre a partir de la hipòtesi de la isostàsia amb JH Prat, el 1885 Inventà un mètode per a la…

La mecànica celeste acomplí una funció primordial en l’elaboració de la mecànica teòrica al s XVII Copèrnic, tornant a asserir el moviment circular dels planetes entorn del Sol, havia reprès una concepció grega antiga Kepler descobrí la forma ellíptica de llurs òrbites 1609, i Newton, amb la seva cèlebre llei d’atracció universal 1687, revelà la clau dinàmica de tots els moviments interns del sistema solar i acabà de construir l’imposant primer edifici de la mecànica racional, alhora celeste i terrestre Al començament del s XIX WHerschel, 1803 la mecànica newtoniana del cel començà d’ésser…