Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
límit d’Oppenheimer
Astronomia
Massa límit que pot ésser suportada per la pressió de degeneració dels neutrons, que correspon a la massa màxima que pot tenir un estel de neutrons.
Fou calculada per primera vegada el 1939 per R Oppenheimer i GM Volkoff sobre la base d’un treball previ de R Tolman Actualment s’estima en unes 3 masses solars, la qual cosa significa que un estel de neutrons amb una massa superior no pot evitar el collapse gravitatori i esdevé un forat negre
radi de Schwarzschild
Astronomia
Radi límit que ha de tenir un objecte celeste per tal que la llum pugui escapar de la seva superfície cap a l’espai exterior.
Si l’objecte té una massa M , el radi de Schwarzschild és donat per l’expressió R S =2 GM/c 2 , on G és la constant de gravitació i c és la velocitat de la llum en el buit Si el radi d’un cos sotmès a collapse gravitacional esdevé menor que el corresponent R S , aleshores la velocitat d’escapament és més gran que la velocitat de la llum i, per tant, l’objecte es converteix en un forat negre Per a un estel com el Sol, el radi de Schwarzschild és d’uns 3 km
acreció

Representació artística del disc d’acreció al voltant del sistema binari d'estels WZ Sge
P. Marenfeld i NOAO/AURA/NSF
Astronomia
Acumulació de massa, entorn d’un objecte estàtic, com un estel, un estel de neutrons o un forat negre, atreta gravitacionalment pel mateix objecte.
Els estels i els estels de neutrons es formen en un procés d’acreció a partir d’objectes protoestellars en un interval de temps entre 10 5 i 10 9 anys Els protoplanetes creixen per acreció, però molt més lentament El temps d’acreció més curta és el de caiguda lliure, t t 2 ~ r 3 /GM, on G és la constant de gravitació, M la massa total i r la distància entre el gas sotmès a acreció i l’objecte que la provoca L’acreció té lloc també pel collapse d’un nucli estellar, que inicia l’explosió d’una supernova Habitualment, el fenomen d’acreció té lloc en forma de disc d’acreció , el qual…
desplaçament cap al vermell

Desplaçament cap al vermell d’una galàxia; la radiació emesa per la galàxia és rebuda per l’observador amb una freqüència igual, més gran o més petita segons si la galàxia resta immòbil o en moviment, apropant-se o allunyant-se de l’observador, fet que es tradueix en un desplaçament de la ratlla espectral tal com mostra el dibuix.
© Fototeca.cat
Astronomia
Desplaçament cap a longituds d’ona més grans que experimenten les ratlles de l’espectre d’un objecte estel·lar.
Ho experimenten com a conseqüència del moviment d’allunyament d’aquest respecte al receptor desplaçament cap al vermell , pròpiament o de l’existència de camps gravitacionals intensos desplaçament cap al vermell gravitacional Si l’objecte emissor té un espectre que presenta una ratlla, d’absorció o d’emissió, de longitud d’ona λ’ que indica la presència d’un determinat element químic, i hom la compara amb la longitud d’ona λ que té aquella ratlla concreta en l’espectre de l’element observat en una experiència realitzada en un laboratori terrestre, hom determina un desplaçament increment Δλ=…
atmosfera estel·lar
Astronomia
Meteorologia
Conjunt de les capes exteriors de l’estel, directament accessibles a l’observació.
Els límits de l’atmosfera estellar no són pas ben definits, ni cap al centre de l’estel, ni cap enfora d’una banda, les capes més exteriors anomenades cromosfèriques no contribueixen gaire a la formació de l’espectre i, per tant, no són estudiades com formant part de les atmosferes estellars d’altra banda, hom tampoc no hi considera incloses les capes més profundes, per tal com llur radiació és absorbida per les capes superiors i no arriba a l’observador Resta així una atmosfera estellar de gruix variable, però que sempre és reduïda en relació amb el radi R de l’estel, la qual cosa permet de…