Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
penombra d’una taca solar
Astronomia
Àrea exterior d’una taca solar que envolta l’ombra, la regió interna més fosca de la taca constituïda en una xarxa lineal de filaments brillants i foscs que emergeixen radialment de l’ombra.
Els filaments tenen uns 200 km de gruix, amb una vida d’unes dues hores, tot i que poden observar-se canvis en pocs minuts La seva grandària típica és d’uns 5000 km No totes les taques tenen penombra, que acostuma a aparèixer en les taques més grans i desenvolupades Hom ha observat taques grans, d’11000 km de diàmetre, sense penombra, i taques petites, de 2500 km, amb penombra La grandària de la penombra respecte de l’ombra depèn del desenvolupament de la taca i de l’activitat solar en general Durant el màxim del cicle solar, la penombra de les taques acostuma a…
factor còsmic d’escala
Astronomia
Variable que explicita la grandària de l’Univers en funció del temps.
Es relaciona amb el paràmetre de desplaçament cap al vermell z , mitjançant l’expressió 1+ z = R t 0 /R t 1 , on t 0 és el temps present i t 1 el temps en què fou emesa la radiació ara desplaçada Es relaciona també amb la constant de Hubble mitjançant l’expressió H 0 = d R/dt/ R La seva variació temporal és relacionada amb el paràmetre de desceleració còsmica
Makemake
Astronomia
Planeta nan situat al cinturó de Kuiper.
Makemake té una diàmetre aproximat de 1400 km que el converteix en el tercer objecte del cinturó de Kuiper pel que fa a la grandària, només superat per Plutó i Eris La seva òrbita té el periheli situat a 38,5 unitats astronòmiques del Sol, i l’afeli a 53,1, i triga 309,88 anys en completar-la Va ser descobert el 2005 des de l’Observatori de Mount Palomar EUA per un equip liderat per M Brown El nom de Makemake prové del déu creador a la mitologia de l’Illa de Pàsqua La denominació oficial de la Unió Astronòmica Internacional és 136472 Makemake
supergranulació
Astronomia
Estructura cel·lular distribuïda uniformement sobre la superfície solar.
Les cèllules tenen una grandària mitjana d’uns 30 000 km i el seu moviment és predominantment horitzontal, amb velocitats que oscillen entre els 300 i els 500 m/s L’any 1956, ABHart descobrí l’existència d’aquestes fluctuacions horitzontals, i RBLeighton les fotografià el 1962 utilitzant espectreheliogrames Doppler La component vertical de la velocitat és bastant més petita que la vertical, de 50 a 90 m/s, i la vida mitjana d’un supergrànul és de l’ordre d’1,3 dies Igual que la granulació ordinària, la supergranulació s’interpreta com un reflex en les capes altes de l’atmosfera…
Dione

Dione vist des de la sonda Cassini/Huygens, amb el satèl·lit Mimas al seu darrere
© NASA
Astronomia
Un dels satèl·lits de Saturn, descobert per G.D. Cassini el 21 de març de 1684.
Té un diàmetre de 1120 km, una densitat d’1,4 g/cm 3 , i hom l’observa com un astre de magnitud 10,7 Les fotografies d’aquest satèllit, trameses per la sonda nord-americana Voyager I , mostraren l’existència d’una gran asimetria entre els hemisferis anterior i posterior Hom observà que l’hemisferi anterior presentava una brillantor uniforme mentre que el posterior tenia una xarxa de ratlles brillants que destacava sobre un fons negre D’altra banda, els dos hemisferis eren coberts de cràters meteorítics semblants als de la Lluna, tant per llur aspecte com per la distribució i grandària…
acreció

Representació artística del disc d’acreció al voltant del sistema binari d'estels WZ Sge
P. Marenfeld i NOAO/AURA/NSF
Astronomia
Acumulació de massa, entorn d’un objecte estàtic, com un estel, un estel de neutrons o un forat negre, atreta gravitacionalment pel mateix objecte.
Els estels i els estels de neutrons es formen en un procés d’acreció a partir d’objectes protoestellars en un interval de temps entre 10 5 i 10 9 anys Els protoplanetes creixen per acreció, però molt més lentament El temps d’acreció més curta és el de caiguda lliure, t t 2 ~ r 3 /GM, on G és la constant de gravitació, M la massa total i r la distància entre el gas sotmès a acreció i l’objecte que la provoca L’acreció té lloc també pel collapse d’un nucli estellar, que inicia l’explosió d’una supernova Habitualment, el fenomen d’acreció té lloc en forma de disc d’acreció , el qual es manifesta…
element d’una òrbita

Cinc elements d’una òrbita planetària del sistema solar (a,c/a/i/Ώ,w)
© Fototeca.cat
Astronomia
Cadascun dels paràmetres que determinen les característiques de l’òrbita d’un astre i la seva disposició en l’espai, com també la posició de l’astre sobre aquesta òrbita.
Són determinats mitjançant l’observació astronòmica En el cas dels planetes i cometes periòdics, que segueixen òrbites ellíptiques al voltant del Sol, els elements de l’òrbita són sis dos elements que determinen la forma i grandària de l’ellipse orbital semieix major a i excentricitat e = c/a dos que especifiquen l’orientació de l’òrbita en l’espai inclinació i del pla orbital respecte al pla de l’eclíptica i longitud eclíptica ς del node ascendent N , que és l’angle determinat sobre l’eclíptica des del punt vernal fins el node ascendent un element que dóna l’orientació de l’…
eclipsi

Els diferents tipus d’eclipsi solar i lunar
© Fototeca.cat
Astronomia
Obscuriment total o parcial de la llum que un observador rep d’un astre, que s’esdevé quan un segon astre s’interposa entre l’astre en qüestió i l’observador o quan l’astre entra dins l’ombra o la penombra d’un altre.
Els eclipsis més coneguts popularment són els de Sol i els de Lluna, bé que hom observa també els eclipsis dels satèllits de Júpiter originats per aquest planeta, i els d’altres satèllits del sistema solar, així com els eclipsis d’una de les components d’un estel binari binaris eclipsants o d’altres objectes celestes binaris La possibilitat dels eclipsis solars i lunars prové de dues raons D’una banda, encara que el diàmetre del Sol és unes quatre-centes vegades més gran que el de la Lluna, el fet que el Sol sigui unes quatre-centes vegades més lluny de la Terra que no pas la Lluna fa que…
Astronomia 2010
Astronomia
L’exploració de Mart Un nou mapa geològic de Mart presentat per la NASA mostra evidències que en aquest planeta podrien haver existit grans llacs en els seus inicis Hi ha grans dipòsits sedimentaris a la regió de Hellas que podrien haver estat plens d’aigua fa entre 3500 i 4500 milions d’anys Aquesta nova evidència se suma a les ja existents sobre la presència d’aigua a Mart en el passat Després de més de sis anys en funcionament, l ’Spirit , un dels dos robots de la NASA que explora la superfície de Mart, va patir greus problemes en quedar-se atrapat a la sorra de la superfície del planeta…