Resultats de la cerca

La seva distància mitjana al centre de Saturn és d’1222000 km La seva òrbita té una excentricitat de 0,0298 i una inclinació respecte a l’equador de Saturn de 18´ El període de revolució sideral de Tità és de 15 dies, 22 h, 41 min i 24,7 s, i el moviment té lloc en sentit directe El diàmetre de Tità és de l’ordre de 5000 km, és a dir, aproximadament com els diàmetres de Mercuri i de Mart, i la seva massa és de l’ordre d’1,401×10 2 3 g Quan Saturn és en oposició hom observa Tità com un astre de magnitud 8,3 Tità és l’únic satèllit del sistema…

És, però, el segon per la massa, malgrat que la seva densitat és la més baixa entre les densitats de tots els planetes i satèllits del sistema solar 0,69 gr/cm 3 Saturn orbita el Sol a una distància mitjana de 1429400000 km 9,54 unitats astronòmiques La velocitat de rotació del planeta sobre ell mateix és molt elevada i varia amb la latitud, però hom accepta com a valor mitjà del període de rotació a l'equador la de 10 h 14 min Aquesta gran velocitat de rotació i una densitat molt baixa expliquen que l’aplatament de Saturn sigui molt elevat La diferència entre el radi equatorial i el polar…

En el cas del sistema solar, el nombre de satèllits difereix molt d’un planeta a un altre Així, entre els planetes de tipus terrestre, Mercuri i Venus no tenen cap satèllit la Terra és acompanyada per la Lluna, i Mart per Fobos i Deimos, dos petits cossos que podrien ser asteroides capturats per la gravetat marciana En canvi, en el cas dels gegants gasosos, el nombre de satèllits és molt més elevat Júpiter té 79 cossos orbitant al seu voltant, Saturn en té 62, Urà  27 i Neptú 14 dades del setembre del 2019 No només els planetes principals del sistema solar tenen satèllits Hom estima que entre…

Graduat per la Universitat de Leiden 1927, anà als Estats Units el 1933 i s’incorporà al Lick Observatory de Califòrnia Després de dos anys al Harvard College Observatory 1935-37, passà al Yerkes Observatory de la Universitat de Chicago, on romangué fins el 1960 Aquest any es traslladà a la Universitat de Tucson Arizona i hi fundà el Lunar and Planetary Laboratory, que dirigí fins a la mort, institució que ràpidament adquirí un gran prestigi i que tingué una notable influència en els programes de la NASA De les seves nombroses aportacions destaquen el descobriment 1945 de l’existència d’una…

Situat a una altitud de 413 m, en un contrafort de la muntanya del Tibidabo , a Barcelona, inicialment fou projectat al cim per Josep Domènech i Estapà  i  Eduard Fontserè  el 1895 Construït a l’emplaçament actual sota la direcció del primer, amb l’assessorament científic de Josep Comas i Solà , l’edifici actual es deu al suport econòmic de Camil Fabra Inaugurat el 7 d’abril de 1904 pel rei Alfons XIII, en fou primer director el mateix Comas i Solà El 1912 la direcció es desdoblà i les seccions meteorològica i sísmica foren confiades a Eduard Fontserè Una part de la secció astronòmica, la…

El Sol en mínims d'activitat El Sol no és en absolut una estrella inactiva La manifestació més evident de la seva activitat són les anomenades taques solars, regions de la seva superfície més fredes que el material que les envolta Com altres fenòmens que es donen al Sol erupcions solars, ejeccions de massa coronal, etc, les taques estan associades als camps magnètics Ja a mitjan segle XIX l'astrònom alemany H Schwabe es va adonar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys les taques solars desapareixien durant el mínim d'activitat i es feien més nombroses durant el màxim Segons aquest…

L’exploració de Mart Un nou mapa geològic de Mart presentat per la NASA mostra evidències que en aquest planeta podrien haver existit grans llacs en els seus inicis Hi ha grans dipòsits sedimentaris a la regió de Hellas que podrien haver estat plens d’aigua fa entre 3500 i 4500 milions d’anys Aquesta nova evidència se suma a les ja existents sobre la presència d’aigua a Mart en el passat Després de més de sis anys en funcionament, l ’Spirit , un dels dos robots de la NASA que explora la superfície de Mart, va patir greus problemes en quedar-se atrapat a la sorra de la superfície del planeta…

El "gran final" de Cassini Una de les darreres imatges dels anells de Saturn preses per la sonda Cassini © NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute La missió Cassini , una missió conjunta de la NASA, l’Agència Espacial Europea ESA i l’Agència Espacial Italiana ASI, va arribar al seu final el 15 de setembre, quan la sonda va quedar destruïda en penetrar intencionadament a l’atmosfera de Saturn Al llarg de més de tretze anys, la sonda Cassini va explorar Saturn i el seu sistema d’anells i satèllits La trajectòria final la va dur a travessar diverses vegades el forat de 2400 km que hi ha…