Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
àpex
Astronomia
Punt de l’esfera celeste cap a on es dirigeix el Sol i, amb ell, tot el sistema solar.
És situat a la constellació d’Hèrcules, i les seves coordenades són 18 h 04 min ~270° d’ascensió recta i +30° de declinació La velocitat del Sol en el seu moviment vers l’àpex ha estat calculada a partir de l’anàlisi de la distribució de les velocitats radials dels estels estadísticament resulta que les velocitats radials tenen el màxim valor negatiu en la direcció de l’àpex i el màxim valor positiu en la direcció de l’antiàpex, i és d’uns 19 km/s
moviment superlumínic
Astronomia
Moviment amb velocitat aparent més gran que la velocitat de la llum.
Els moviments superlumínics s’han detectat en els jets d’objectes astronòmics tipus quàsar o microquàsar a causa de la illusió òptica que es produeix quan s’observa el moviment projectat en l’esfera celeste d’un núvol de matèria que es mou a grans velocitats, en direcció gairebé perpendicular a l’esfera L’efecte es produeix perquè el material ejectat viatja quasi tan ràpidament com la llum que emet, de manera que l’emissió no pot deixar gaire enrere la font emissora Així, la separació temporal entre dos esdeveniments pot semblar molt inferior a la real, depenent de la velocitat…
espícula
Astronomia
Matèria incandescent que el Sol llança, per tota la seva superfície i predominantment de forma perpendicular a ella, cap a l’atmosfera solar.
Ascendeixen amb velocitats de 20-30 km/s des de la cromosfera fins a assolir uns quants milers de quilòmetres ja dins la part interior de la corona, i després cauen novament sobre la superfície La seva durada és de 5-10 minuts
Hermann Karl Vogel
Astronomia
Astrònom alemany.
Fou director de l’observatori de Potsdam 1882 Estudiant la velocitat dels estels mitjançant l’aplicació de l’efecte Doppler-Fizeau, descobrí espectroscòpicament els estels dobles 1890 Elaborà un catàleg de 51 estels, amb llurs velocitats radials, i determinà la velocitat de rotació del Sol
quàsar
Astronomia
Objecte amb aparença estel·lar, que és una font molt potent d’ones radioelèctriques, l’espectre del qual presenta un notable desplaçament cap al vermell.
El nom de quàsar és una contracció de l’expressió anglesa quasi-stellar source ‘font quasi estellar’, i a vegades hom empra la sigla QSS El primer quàsar, catalogat com a 3C 48, fou descobert l’any 1961, quan TMatthews observà que on els radiotelescopis indicaven l’existència d’una important font d’ones radioelèctriques hi havia un estel d’aparença òptica normal Poc després en foren descoberts uns altres tres i hom cregué que es tractava d’un tipus especial d’estel, capaç de donar lloc a emissions radioelèctriques d’elevada intensitat Però el 1963 hom comprovà que els espectres de tots…
Edwin Powell Hubble
Edwin Powell Hubble
© Fototeca.cat
Astronomia
Astrònom nord-americà.
Demostrà que les nebuloses espirals eren objectes exteriors a la Galàxia i de forma, dimensions i estructura semblants a les d’ella El 1926 proposà una classificació de les galàxies, encara emprada actualment Juntament amb Milton L Humason, estudià les velocitats de les galàxies llei de Hubble
William Huggins
Astronomia
Astrònom anglès.
El 1864 estudià espectroscòpicament per primera vegada les característiques d’una nebulosa gasosa, i poc després demostrà que la cua dels cometes conté hidrocarburs gasosos El 1868 calculà la velocitat d’allunyament de Sírius, i provà experimentalment la possibilitat d’utilitzar l’efecte Doppler-Fizeau per a determinar les velocitats radials dels estels Publicà Atlas of Representative Stellar Spectra 1899
objecte de Herbig-Haro
Astronomia
Petita nebulosa lluminosa que es troba sovint prop d’estels joves tipus T-Tauri.
Un objecte de Herbig-Haro s’origina quan el material expulsat a altes velocitats i en forma de jet per un estel jove topa amb una concentració de gasos interestellars i fa que aquesta brilli Al llarg dels anys un objecte de Herbig-Haro va canviant lleugerament de forma, mida i brillantor Els seus descobridors foren George Herbig i Guillermo Haro durant la dècada del 1940
Otto Struve
Astronomia
Astrònom nord-americà d’origen rus, net d’Otto Wilhelm von Struve.
El 1926 se n'anà als EUA, on es naturalitzà el 1927 Fou professor a Chicago i després a Berkeley Dirigí els observatoris de Yerkes, a Chicago, i el Mac Donald, a Texas Entre els anys 1952 i 1955 presidí la Unió Astronòmica Internacional Ideà un dispositiu, que installà a l’observatori Mac Donald, per a detectar les regions galàctiques d’emissió Estudià també els estels dobles espectroscòpics, i efectuà mesures de les velocitats radials dels astres
estel de Wolf-Rayet

Estel de Wolf-Rayet Hen 2-427 (també conegut com a WR 124) al centre de la imatge
ESA/Hubble & NASA
Astronomia
Estel l’espectre del qual presenta ratlles d’emissió molt brillants, que corresponen a l’heli neutre i ionitzat, com també a altres elements (N, O, Si, C) amb ionització múltiple.
Actualment hom coneix uns 200 estels d’aquest tipus, anomenats també estels W , el més brillant dels quals és l’astre γ- Velorum , que pertany a la segona magnitud Generalment són estels de petites dimensions —la meitat de les del Sol—, però de temperatura superficial molt elevada, que pot arribar fins a valors de 100000 K Aquests astres pertanyen al tipus espectral O, i llur lluminositat absoluta és de l’ordre de -5 La matèria és expellida d’aquests estels a grans velocitats i amb unes característiques semblants a com s’esdevé en les noves