Resultats de la cerca

El primer text dedicat a l’estudi de les malalties cutànies és De morbis cutaneis 1572, de Girolamo Mercuriali, bé que la constitució dels estudis dermatològics com a especialitat pròpiament dita no tingué lloc fins al s XVIII La inclinació sorgida durant aquella època a classificar les malalties de la pell more bottanico mantingué la preponderància durant la primera meitat del s XIX François Rayer, en el Traité théorique et pratique des maladies de la peau 1826, inicià una nova etapa en l’evolució de la dermatologia en introduir el criteri anatomopatològic per enfocar la…

Així, hom parla de via oral o bucal per la boca, via parenteral en injectable, via rectal en supositori o ènema, via intradèrmica injectable dins la pell, via subcutània injectable sota la pell, via intramuscular injectable en el teixit muscular i via intravenosa o endovenosa injectable a través d’una vena

Aquesta tècnica evita que el producte medicamentós sigui destruït pels sucs digestius o que resulti perjudicial als conductes de la digestió Les injeccions són denominades segons el lloc d’aplicació així, la injecció és intradèrmica quan és donada dins el gruix de la pell, subcutània o hipodèrmica quan és aplicada sota la pell, dins el teixit subcutani, i intramuscular quan és introduïda en el múscul generalment el deltoide o els de la regió glútia Perquè el líquid arribi directament a la sang hom practica la injecció intravenosa o endovenosa a l’interior d’una vena…

Es produeix inserint un gen de l’organisme patogen en un fragment circular d’ADN bacterià, un plasmidi que actuï de vector Aquest fragment s’injecta intramuscularment, o bé es projecta sobre la pell mitjançant una pistola gènica, que l’impulsa amb força suficient perquè travessi la pell i es fixi en el teixit muscular Un cop el sistema ha entrat dins el nucli d’una cèllula, comença a produir els antígens necessaris per a provocar la immunitat, emprant el sistema transcripcional i traduccional de la cèllula hoste Aquests antígens són alliberats al medi extracellular o…

S'ha emprat en malalties deficitàries de la immunitat cellular, malalties víriques cròniques, candidiasis de pell i mucoses, lepra lepromatosa i neoplàsies els resultats no són prou concloents i han estat de difícil interpretació

Entre les tècniques més emprades destaquen l’ecografia, l’estudi cromosòmic de les cèllules fetals, l’anàlisi de la sang fetal i les biòpsies de les vellositats cariòniques, de pell o de teixit hepàtic Actualment hom detecta entorn del 80% dels defectes congènits