Resultats de la cerca

El seu nebot, Josep Carrera Perpinyà 1680 — 1737, exercí la professió a Perpinyà, on fou diverses vegades rector de la universitat Dels seus fills, tots lligats a la medicina, Tomàs Carrera Perpinyà 1714 — 1764 fou rector de la universitat i degà del Collegi de Medicina de Perpinyà És autor, entre altres, de la primera obra sobre aigües medicinals del Rosselló 1756 Fill d’ell fou Josep Carrera Perpinyà 1740 — Barcelona 1802, doctorat a Montpeller, catedràtic a Perpinyà i inspector d’aigües del Rosselló Després d’una etapa parisenca, en què fou censor reial i membre…

Catedràtic de patologia general de la Universitat de Salamanca 1955, de la qual fou rector 1960-67, i de la Universitat de Barcelona 1968 És coautor d’un tractat de patologia i d’estudis sobre l’ensenyament de la medicina

Llicenciat en Medicina per la Universitat de València el 1974, on es doctorà el 1976, després d’una estada a la Universitat d’Alcalà d’Henares tornà a la UV el 1990 Hi ha ocupat diverses responsabilitats de gestió, com la de degà de la Facultat de Medicina i Odontologia i vicerector d’Investigació i Política Científica El 2010 fou escollit rector de la Universitat de València

Amplià estudis a França i Alemanya, i aprofundí en el camp de la histopatologia cutània Catedràtic de dermatologia de la facultat de medicina de Cadis, passà el 1971 a la de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector 1975 El 1976 es traslladà a la Universitat de Madrid Treballà principalment en l’estudi de l’epidemiologia infecciosa, la patologia tumoral i les dermatitis mucinoses

Estudià medicina a la Universitat de València, on s’especialitzà en otorrinolaringologia Catedràtic, primer, a la Universitat de Cadis, passà després a la de València Publicà Quimioterapia de la otitis 1947, Quimioterapia en otología 1949, Algunos aspectos evolutivos en el tratamiento del cáncer laríngeo 1951 i altres treballs sobre la paràlisi laríngia, la intervenció laríngia i la paràlisi dels dilatadors Fou rector de la Universitat de València 1972

Professor de cardiologia de la facultat de medicina de Mèxic, de la qual fou director 1933, fundà l’institut de cardiologia de Mèxic 1944, i fou president de la Societat Internacional de Cardiologia 1958-62 i del IV Congrés Mundial d’aquesta especialitat 1962 Fou rector de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic 1961-66 És autor de més de dos-cents treballs, entre els quals sobresurten Lecciones de clínica cardiológica 1931

La Universitat de Barcelona anuncia la supressió del màster d’Homeopatia un cop acabi el d’aquest any El curs s’impartia des del 2004, i la decisió és motivada per la recollida de 1300 signatures d’un estudiant de química que demanava al rector, Dídac Ramírez, la supressió del màster perquè l’homeopatia no té cap mena d’evidència ni es basa en la metodologia científica, i és catalogada com una estafa per la comunitat científica

Es doctorà a Madrid el 1935 i treballà en el laboratori de fisiologia de Juan Negrín Amplià estudis a Göttingen, amb HRein Fou catedràtic de farmacologia de la Universitat de Barcelona 1940-80, de la qual fou rector 1965-68 en moments de tensió en què aplicà una política inflexible que el dugué a expedientar nombrosos professors i estudiants Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona 1966, fundador de l’Escola Professional de Farmacologia Clínica i autor d’un tractat de Farmacologia experimental, treballà principalment en el camp de la psicofarmacologia, de la qual…

Llicenciat a la Universitat de Barcelona l’any 1939, s’especialitzà en pediatria Establí la seva consulta a l’Eixample de Barcelona, però des de l’inici de la seva activitat professional prestà una atenció creixent a la població infantil del barri obrer de Nostra Senyora del Port Barcelona Fins el 1961 dugué a terme la seva tasca en un pis llogat de migrades condicions sanitàries a Cantunis i, des d’aquest any, i fins al 1985, al dispensari parroquial, cedit pel rector de la parròquia del barri El 1989, d’acord amb el bisbat de Barcelona i el Servei Català de la Salut, inaugurà…

Fou fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló, que li cedí el lloc d’Olesa i altres dotacions en depengueren les quadres d’Ordal i de Vallirana Fou administrat pel prior de Sant Pau del Camp de Barcelona el 1328, però, ja ho era per la mitra barcelonina representada, a partir del segle XVII, pel rector d’Olesa El 1381 l’hospital adquirí la plena jurisdicció del terme L’obertura del nou camí ral pel coll d’Ordal, a la fi del segle XVIII, i la pèrdua d’una gran part de les rendes a causa de la política dels governs liberals motivaren la fi de la seva funció a mitjan segle XIX l’administració…