Resultats de la cerca

Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana segles IX o X al XVI, les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d’Aran i la Fenolleda fins a l’Alcalatén i enllà Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metallúrgica comparable a la de l’occità, l’aragonès i el basc Els segles XVII i XVIII són els de plenitud la producció d’algunes fargues podia assolir 100 tones anuals Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll, i la producció total devia ésser de dos milers de tones, xifra que…

Antigament el blanquer era un menestral que adobava les pells amb tanins vegetals roldor, sumac i escorces després d’haver fet els treballs de ribera, neteja i eliminació de substàncies no útils pèls, etc fins a obtenir pells “en blanc” —d’on deriva el nom de l’ofici—, que eren lliurades a l’assaonador Els blanquers s’organitzaren en gremi a Barcelona i a Perpinyà al segle XIII A València, la blanqueria musulmana fou continuada pels menestrals cristians al segle XIII i rebé, com a Barcelona, ordinacions de Joan I segle XIV A Palma Mallorca, blanquers i assaonadors units obtingueren…

Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i…