Resultats de la cerca

En la codificació ortogràfica moderna ha estat simplificat en c Dialectalment o incorrectament hom l’ha emprat també per a representar els sons palatals x ix i j g , tx i tj tg En català modern roman únicament en l’escriptura d’alguns cognoms

Aquesta parcial coexistència de dos sistemes alfabètics comportava que alguns sons fossin representats indistintament amb l’antiga lletra demòtica o amb la nova lletra grega i que algunes lletres gregues fossin emprades exclusivament en paraules d’origen grec L’ús de la zita , per exemple, és un cas extrem de barbarisme D’altra banda, algunes lletres gregues foren emprades exclusivament com a monogrames per a representar abreujadament dues lletres més La csi i la psi són monogrames en tots els dialectes coptes i representen k + s i p + s , respectivament Les lletres thita, phi,…

El seu origen sembla ésser religiós els noms sagrats nomina sacra, per respecte, eren escrits simbòlicament, emmarcats o contrets Posteriorment foren introduïdes altres abreviatures per economitzar espai Per tal d’aconseguir velocitat hom ideà el sistema taquigràfic anomenat de notes tironianes , que a l’edat mitjana fou aprofitat per a representar diverses paraules freqüents parallelament foren introduïdes les notae iuris Aquests sistemes eren combinats amb el d' abreviatures per suspensió en les quals són donades només les primeres lletres aC abans de Crist etc etcètera coll…

La h llatina prové gràficament de les escriptures gregues orientals i occidentals, que escrivien l’aspiració en forma d' eta grega clàssica Arribà al llatí, però, a través de certs alfabets itàlics La H clàssica llatina és formada per dues línies verticals paralleles unides per un traç horitzontal a mitja alçada L’ordre dels traços en l’escriptura capital romana era primer, vertical segon, horitzontal tercer, vertical Amb la velocitat ràpida que provoca la cursivitat hom tendí a unir els traços 2 i 3, de primer formant el segon traç cap amunt sense arribar, però, a l’altura que li…

La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en…

La B majúscula llatina prové de la B grega clàssica, que al seu torn deriva de formes semítiques passades al fenici i a l’hebreu beth , que significa ‘casa’ o ‘tenda’, derivada del jeroglífic que sembla representar el pla d’una casa L’evolució de la B llatina fou més ràpida que no pas la de la A i presenta algunes peculiaritats notables La seva estructura primitiva, escrita amb ploma ampla, consistia bàsicament en tres traços el primer, vertical, gruixut el segon i el tercer, semicirculars, prims-gruixuts-prims, juxtaposats l’un sota l’altre a la dreta La B capital de les…

Ha estat emprada també pel coreà, l’annamita i el japonès És la més antiga entre les escriptures encara en ús, car els primers documents coneguts uns oracles incisos en os i closca de tortuga es remunten al segle XV aC Encara que probablement tots els caràcters xinesos tenen un origen pictogràfic, ja en aquesta etapa primerenca abunden els usats pel seu valor fonètic Ha estat, doncs, molt discutida la famosa natura ideogràfica de l’escriptura xinesa Certament, no és fonètica, puix que els seus signes no determinen directament el so, i és impossible de saber amb certesa com cal llegir-los quan…

Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…