Resultats de la cerca

La carn, gruixuda, fa olor de farina i és comestible Forma grups en boscs d’alzines i de roures, típicament a la primavera, però també a la tardor

Els conidis són en general petits, i s’originen per gemmació continuada dels fiàlids sobre els quals acaben formant rosaris Típicament, formen capes pulverulentes i acolorides sobre el miceli blanc subjacent

De primer campanulat i després estès, té un bony més fosc al centre amb solcs irregulars al marge, de 2 a 4 cm de diàmetre, làmines gruixudes i espaiades i la cama alta i tenaç La carn fa una olor suau, agradable, i en cru té gust d’avellana Creix típicament als prats, on sol formar grans erols o carreretes Comestible de gran qualitat, s’asseca fàcilment En aquesta forma és emprat com a condiment i és més conegut amb el nom de “moixernó”, que estrictament hauria d’ésser reservat a Tricholoma gambosa

És un grup primitiu i heterogeni, possiblement originat a partir de flagellats heterotròfics Habiten en el medi aquàtic o en el sòl humit, com a sapròfits o com a paràsits, però en els grups més evolucionats tenen tendència a adaptar-se al medi aeri Típicament produeixen cèllules mòbils, amb un flagel o dos les quals poden ésser zoòspores o zoogàmetes En els grups més primitius, la reproducció sexual és per isogàmia, però en els grups més complexos hi ha gametangiogàmia amb producció de zoòspores en les oomicetals, i gametangiogàmia amb producció de zigòspores en les zigomicetals…

Els principals ordres són els de les clavicipitals, de les diaportals, de les hipocreals i de les laboulbenials, aquest últim considerat sovint com una subclasse a part

Aquest grup inclou algunes espècies que poden resultar mortals Lepiota brunneoincarnata , Lepiota helveola  Pel seu aspecte es podrien confondre amb els apagallums Macrolepiota procera , però aquests són molt més grossos És recomanable rebutjar totes les lepiotes de talla petita a fi d’evitar confusions amb les tòxiques

Normalment és lignícola, però a vegades és terrícola