Resultats de la cerca

Es donà a conèixer a disset anys amb uns quants contes que publicà en revistes i diaris Les seves primeres novelles, d’inspiració purament sarda, són importants per la descripció de paisatges i costums sards Anime oneste 1895, La giustizia 1899, Elias Portolu 1903 —considerada la millor—, Cenere 1904 i L’edera 1906 Més endavant s’alliberà progressivament del regionalisme i tractà preferentment històries d’amor que impliquen culpabilitat Colombi e sparvieri 1912, Canne al vento 1913, La madre 1919, Il segreto dell’uomo solitario 1921, Il Dio dei viventi 1922, Annalena Bilsini 1927, La vigna…

Participà en la guerra del 1866 i, enviat després a Florència, escriví articles per a la revista Italia militare , reunits més tard a La vita militare 1868 Seguiren Novelle 1872 i Ricordi de 1870-71 1872 Dedicat a la literatura i animat per l’èxit, continuà publicant obres de caràcter moral i educatiu i llibres de viatges Spagna 1872, Marocco 1876, Costantinopoli 1874, etc Els seus llibres tenen to i estructura de diari Gli amici 1883, Sull’Oceano 1889, La carrozza di tutti 1898 potser el millor de tots Cuore 1886, d’objectius pedagògics, fou un èxit durant generacions Romanzo di un maestro…

Deixeble de Galileu i de Torricelli, fou secretari de l’Accademia della Crusca, on collaborà en la tercera edició del Vocabolario Escriví obres científiques sobre Saturn, la invenció de les ulleres, etc, Prose fiorentine 1661, Vite dei pittori antichi 1667, alguns escrits dramàtics i Discorso dell’obbligo di ben parlare la propria lingua 1657, la seva obra més important

Fill de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica del dolce stil novo i, tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de Beatriu dama florentina, filla de Folco Portinari el personatge central de la seva obra Estudià teologia i filosofia llegí els clàssics llatins i els filòsofs escolàstics Lluità a la batalla de Campaldino 1289 i contra els gibellins d’Arezzo i de Pisa Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví 1295 al gremi de metges i apotecaris Fou conseller del capitano del…

Fou representant del decadentisme italià Visqué a Roma des del 1881 i passà un quant temps a Nàpols 1891-94 féu un viatge a Grècia 1895, fou elegit diputat 1897 i des del 1898 residí sovint a Settignano Toscana, on escriví moltes de les seves obres Fugint dels creditors, se n'anà a França 1910-15, d’on tornà per participar en la Primera Guerra Mundial volà sobre Viena i Trieste, atacà la base naval de Buccari i dirigí la conquesta de Fiume 1919 Participà en la política feixista, malgrat el seu contrast personal amb Mussolini Príncep de Montenevoso des del 1924, fou nomenat president de l’…

Autor de poesies festives en bolonyès i en italià i de les narracions Bertoldo i Bertoldino , molt populars

Integrat al moviment idealista del primer terç del s XX, fou un dels fundadors de la revista Ronda 1919-23 És conegut, sobretot, com a autor de novelles de tema històric italià, d’entre les quals destaquen Il diavolo al Pontelungo 1927, Il mulino del Po 1938-40, Il pianto del figlio di Lais 1945 i Non ti chiamerò più padre 1959 Altres novelles són Il figlio di Stalin 1953, Il coccio di terracotta 1966, Rapporto segreto 1967, etc Com a assagista és autor de Leopardi e Manzoni 1960 Reuní la seva poesia en quatre volums amb el títol general de Versi e rime 1971-74

Gendre de Manzoni S’exilià a Florència a l’època de l’ocupació francesa Novament, a Torí, emprengué la carrera militar, la qual abandonà per dedicar-se a la pintura En les novelles Ettore Fieramosca 1833 i Niccolò de’Lapi 1841 és notable la vivacitat de color amb què sabia reunir caràcters històrics i moderns La forma de “novella històrica” i la força d’alguns tipus expliquen el gran èxit d’aquestes primeres experiències Propagandista polític els anys de la revolució, escriví els opuscles Degli ultimi casi di Romagna i I lutti di Lombardia Fou president del consell de ministres…

1> El 1627 ingressà a la Companyia de Jesús i hi ocupà diversos càrrecs, a Àustria, Alemanya i Itàlia Escriví alguns drames, de gran aparat escènic, entre els quals Pietas Victrix 1659 Autor també de poesies i d’obres teològiques, hagiogràfiques i ascètiques

Fou un dels primers divulgadors de l’hellenisme a la Itàlia prerenaixentista, en introduir manuscrits de Plató, Xenofont i Píndar, entre d’altres que portà de Constantinoble