Resultats de la cerca

Fou representant del decadentisme italià Visqué a Roma des del 1881 i passà un quant temps a Nàpols 1891-94 féu un viatge a Grècia 1895, fou elegit diputat 1897 i des del 1898 residí sovint a Settignano Toscana, on escriví moltes de les seves obres Fugint dels creditors, se n'anà a França 1910-15, d’on tornà per participar en la Primera Guerra Mundial volà sobre Viena i Trieste, atacà la base naval de Buccari i dirigí la conquesta de Fiume 1919 Participà en la política feixista, malgrat el seu contrast personal amb Mussolini Príncep de Montenevoso des del 1924, fou nomenat president de l’…

Nascut en una família jueva, es llicencià en química per la Universitat de Torí el 1941 En contacte amb els partisans del nord d’Itàlia, fou capturat i internat al camp de concentració d’Auschwitz al març de 1943 El 1945 retornà a Torí, on treballà com a químic, i el 1961 esdevingué director general d’una empresa de pintures i resines sintètiques La seva obra literària relata principalment la seva experiència al camp de concentració Se questo è un uomo 1947, La tregua 1963 i I sommersi e i salvati 1986 El seu major èxit fou, però, Il sistema periodico 1975 Escriví també poesia,…

Parallelament a una brillant carrera d’actor i director teatral realitzà llargmetratges, caracteritzats per una tendència manifesta a la fusió del cinema, el teatre i l’òpera Nostra signora dei turchi 1968, Capricci 1969, Don Giovanni 1970, Salomé 1972 i Un amleto di meno 1973

La seva primera obra, Angelici dolori 1937, obtingué gran èxit, que augmentà amb Il mare non bagna Napoli 1953, anàlisi aguda dels ambients meridionals sense concessions folklorístiques Publicà després I giorni del cielo 1958, Silenzio a Milano 1958, L’iguana 1965, Poveri e semplici 1967, La luna sul muro 1968, L’alone grigio 1969, Il porto di Toledo 1975 i Il cappello piumato 1979 Amb els seus treballs periodístics a “L’Europeo” palesà els seus dots d’interpretació lúcida i polèmica apassionada

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…

Ambientà les seves obres en el món popular proletari milanès dintre de les directrius neorealistes, amb una barreja singular de llengua i dialecte S'inicià amb els contes Il dio di Reoserio 1954, Il ponte della Ghisolfa 1958 i La Gilda del Mac Mahon 1959 i les novelles Il fabbricone 1961 i La catedrale 1974 Conreà també la poesia L’amore 1968, Nel tuo sangue 1973, Diademata 1986 i el teatre La Maria Brasca 1960, La monaca di Monza 1967, Erodiade 1969, SdisOré 1991, a més de versions actualitzades de tragèdies clàssiques Amleto 1972, Macbetto 1974, Edipo 1977 Aportà també contribucions…

Estudià literatura a la Universitat de Pisa i es doctorà el 1969 amb una tesi sobre el surrealisme a Portugal, país sobre la llengua, la cultura i la literatura del qual fou un gran coneixedor i on situà una part important de la seva obra de ficció Traduí l’obra de F Pessoa a l’italià Professor de llengua i literatura portugueses a la Universitat de Bolonya 1973, amplià estudis a l’Scuola Normale Superiore di Pisa Del 1978 al 1985 fou professor de literatura a la Universitat de Gènova, i posteriorment passà a ser director de l’Institut Italià de Cultura de Lisboa 1985-87 Des del 1991 fou…

Les seves obres foren recopilades el 1513 amb el títol de Comedie, capitolie, strammoli

Estudià dret a Pavia i a Milà i, després, s’installà a Roma Publicà, entre d’altres, les següents novelles Le piccole vacanze 1957,  L’Anonimo lombardo 1959,  Fratelli d’Italia 1963,  Super Eliogabalo 1969,  Il principe costante 1972,  La Belle di Lodi 1972, i els llibres d’assaig Parigi o cara 1961,  La maleducazione teatrale 1966 i La Vita bassa 2008

Format en l’ambient de la illustració llombarda, aviat adquirí, a través del coneixement de Vico, una profunda mentalitat historicista, que l’induí a abandonar la primitiva educació racionalista i a adoptar els principis de la cultura romàntica a través de la ideologia dels crítics i escriptors francesos dels primers anys del s XIX La seva formació intellectual conclogué amb la seva adhesió al catolicisme d’orientació jansenista, que esdevingué el nucli teòric a l’entorn del qual s’ordenaren d’una manera coherent els diversos aspectes de la seva ideologia i la seva poètica Els Inni sacri 1812…