Resultats de la cerca

Collaborà des del 1900 fins al 1915 aproximadament en les revistes Lacerba , Leonardo i La Voce , fundada per Giuseppe Prezzolini, combativa revista cultural que representava la presa de consciència per part de la joventut de l’endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la Durant aquest mateix període escriví els seus llibres més significatius de filosofia, poesia, literatura i crítica literària dels quals, sens dubte, el millor és l’autobiografia titulada Un uomo finito 1912 Convertit al catolicisme, compongué obres asceticomorals Storia di Cristo , 1921…

Estudià literatura a Pisa, Madrid i Barcelona Treballà un temps com a assessora literària de literatura italiana per a l’editorial Alfaguara a Madrid Després d’uns anys a Barcelona, des de la segona dècada de 2000 resideix a Mallorca, on compagina la creació literària amb la traducció, els encàrrecs editorials i la feina com a llibretera És autora dels poemaris Fúria 2010, Violacions 2011, Esquelet 2013, Mort d’un aviador tartamut 2013, Ortigues 2015 i V 2016, i de les novelles Nissaga 2013, Qui ens defensarà 2014, Cadenes 2015 i Lítica 2019, amb la qual guanyà el…

Ultra la poesia Versi sciolti, 1757 Tragedie, 1771, conreà la història literària i, sobretot, la crítica A Lettere virgiliane 1757 atacà Dant i també la poesia acadèmica del s XVIII Ha estat considerat l’introductor de la Illustració a Itàlia

Començà la seva activitat literària amb escrits 1531 i 1536 contra el Ciceronianus d’Erasme de Rotterdam És important el seu De causis linguae latinae 1540, primer intent científic de gramàtica llatina, i la Poetica 1561, basada en els principis aristotèlics

Les seves novelles, d’un estil eixut, àrid i fins i tot pesat, representen el rebuig conscient de la novella concebuda com a narració literària Cal esmentar-ne Il podere 1921 i Tre croci 1920 Són típics els seus personatges, que expressen una total apatia i incapacitat de viure

Príncep de Lampedusa Estudià a Torí, fou advocat i conreà en secret la seva vocació literària L’obra que l’ha fet famós és Il Gattopardo 1958 traducció catalana de LlVillalonga, 1962, història d’una família de la noblesa decadent siciliana durant els difícils moments de transició que representà el Risorgimento Fou portada al cinema per LVisconti 1963

El seu opuscle Lettera semiseria di Grisostomo 1816 ha estat considerat el manifest del Romanticisme italià A partir del 1812, exiliat, viatjà per Europa, i afermà el seu prestigi amb els poemes de I profughi di Parga 1821, Romanze 1822-24 i Fantasie 1829 Tornà el 1847 a Itàlia, formà part del govern provisional de Milà i fou diputat a Torí Amb la seva poesia intentà la creació d’un llenguatge popular deslligat de la tradició literària

A Roma fou redactor de “La Riforma” La seva obra literària, desenvolupada en el clima de la scapigliatura , es caracteritza per la recerca d’una nova tècnica estilística L’altrieri nero su bianco 1868 i Vita di Alberto Pisani 1871 són importants sobretot per l’habilitat estilística De l’època romana són La colonia felice 1874 i La desinenza in A 1878, els trets essencials de les quals són l’humor subtil i l’estil refinat

Inconformista des de molt jove, anà a París, on continuà la seva formació artística, que derivà cap al realisme expressionista La seva temàtica se centra sobretot en tipus marginats, pobres i embriacs, que pinta amb una força colpidora La seva obra literària segueix parallelament aquesta línia i descriu també d’una manera tràgica personatges semblants, amb una aguda observació de la realitat Se'n destaquen Ubriachi 1923, Parigi 1925, I vageri 1926 i Le chiavi nel pozzo 1935

Eclesiàstic de família cardenalícia i advocat, es féu famós amb l’oració fúnebre d’Innocenci XII Acadèmic a l’Arcadia amb el nom de Nidalmo Tiseo , fou un home d’una gran humanitat i de molta cultura ben acollit en la societat romana, organitzà a casa seva una tertúlia literària, d’on nasqué la seva obra més important, Ricciardetto publicada pòstumament el 1738, poema satíric en octava rima, en forma de paròdia heroicocavalleresca, que ridiculitza la corrupció de la cúria romana