Resultats de la cerca

Dit, sobretot, de dues llengües en un mateix territori

Llicenciat en dret, exercí d’advocat a la seva ciutat natal Començà la trajectòria literària amb reculls de contes d’un llenguatge molt elaborat Perquè sí 1957, Calipso 1960 i Perquè no 1960, premi Víctor Català 1959 Posteriorment publicà la novella L’anell al dit 1964 —finalista del premi Sant Jordi 1963—, el recull d’articles  Carnet tarragoní 1963-1975 1983 El 1994 retornà a la creació amb tres peces breus de teatre que aplegà a  El mas de casaments 1994, al qual seguiren la novella Les Mares 1995 —segona part de L’anell al dit — i l’òpera parlada Narcís als llimbs 2003 A banda, traduí la…

Els assentaments principals reben normalment el nom d' inscripcions En els registres en què, com el de la propietat o el mercantil, hom formalitza els assentaments bo i prenent dades dels documents que presenten els interessats, és normal que sigui fet un assentament dit de presentació, que dóna lloc que la posterior inscripció definitiva pugui tenir eficàcia des de la data d’aquella presentació inicial

Un determinat animus o ànim és necessari per a la validesa de certs actes o negocis jurídics o per a la comissió d’alguns delictes així, són utilitzades, entre d’altres, les locucions animus donandi o intenció de fer donació, animus lucrandi , dit també ànim de lucre, o intenció d’obtenir beneficis econòmics de determinats actes, animus dereliquendi o intenció del propietari d’abandonar una cosa perdent-ne la propietat abandó, animus iniuriandi o intenció de fer injúria

Fou vigent a Andorra fins el 1993, on, segons una clàusula del pariatge del 1278, hom el pagava en anys alterns a cadascun dels dos coprínceps El seu darrer import fou de 450 pessetes, els anys parells, al bisbe d’Urgell i de 960 francs, els anys senars, al copríncep francès La seva recaptació tenia lloc en el consell ordinari dit de setmana santa, on es nomenava també la comissió que l’aniria a portar, a la Seu d’Urgell o a París, formada pels dos síndics, el secretari del consell general i dos consellers majors

És anomenada també firma Indicà de primer el senyal autògraf creu, rúbrica, anteposat a la subscripció i que sovint la substituïa, però que a partir de l’ús del segell s XII caigué en desús Designà després la marca professional del notari, basada en el signe de la creu o monograma basat en la S de subscripsi, que hom anà adornant fins a arribar a dibuixos complicats s XIII-XIV anomenats signe major , als quals, per facilitar-ne la identificació, hom afegia, en cursiva, algunes lletres del nom o tot el nom, seguides de la rúbrica o signe menor, origen de la signatura actual Des d’un punt de…