Resultats de la cerca

Vers el 1497 estudià a París Escriví, sobre la Pragmàtica Sanció del 1438 promulgada per Carles VII de França sobre les llibertats de l’església francesa, Commentarium super pragmatica sanctione , imprès a París el 1666, i el tractat De successione regum Franciae Lió, 1519

Fill de Joaquim Albert de Moner i de Bardaxí A més de nombroses obres religioses i jurídiques, especialment en defensa del dret aragonès, publicà Historia de la villa ciudad de Tamarite 1876, Historia de Ribagorza 1878-80, Biblioteca de escritores ribagorzanos 1884, Diccionario del dialecto de Fonz y comarca i, anotades per ell, les obres de Francesc de Moner i de Barutell  1871

Catedràtic de cànons a la Universitat de Lleida, on succeí el seu pare Jutge de l’audiència de Mallorca fins que es retirà a Lleida Autor, entre altres tractats, de De ratione docendi Lleida, 1579 i Tractatus celebris et insignis de ritu nuptiarum Lleida, 1617 Barcelona, 1618

Formà part de l’Esbart i el Cercle Literari, de Vic 1871, i fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Vigatana 1882 i del Museu Arqueològic de Vic 1889, del qual fou el primer conservador El 1909 actuà com a mantenidor dels jocs florals de Barcelona, i publicà un recull de poesies el 1912 Traduí en vers català i conservant les tercines originals la Divina Comèdia , de Dant, i també Os Lusiadas , de Camões, i Jerusalem alliberada , de Tasso, que no han estat publicades

Estudià a Cervera i Barcelona Viatjà per Amèrica i guanyà una càtedra de matemàtiques a Santa María de Puerto Príncipe actualment Camagüey, Cuba, on exercí com a professor i director del Liceu Calassanci el 1838 Treballà a l’ajuntament de l’Havana Arran de la seva estada a Cuba, publicà El porvenir de la perla de las Antillas Posteriorment marxà a Suïssa, però finalment s’installà a Madrid, on fou director de l’Escola Normal i exercí el càrrec de sotssecretari del Ministeri d’Ultramar És autor d’obres teatrals, com Un colegio por dentro , Tartufo i Lunigrafía o noticias curiosas sobre los…

Fill d’ Antoni Buxeres i Rosés S’ocupà de qüestions agrícoles, fundà l’Associació Rural de Catalunya i defensà el dret civil català Amic de Josep Coroleu, intentà que la Restauració del 1874 defensés el regionalisme Collaborà a El Paladín  1875, a La Veu de Montserrat  i al Diario de Barcelona Promogué un missatge de protesta quan foren suprimits els furs del País Basc 1876 Publicà Exposició que adressa a les Corts en súplica de que es conservi al Principat son dret civil especial 1882 i Apuntes al “Fomento de la Población Rural” por Fermín Caballero 1871

Fou membre de la Lliga i del 1925 al 1936 presidí el Sindicat Centre Agrícola i Social de Castelló d’Empúries Es doctorà en dret amb el treball Evolución del régimen de propiedad en Cataluña, singularmente en la diócesis de Gerona 1921 Es dedicà a la investigació en el camp de la genealogia i l’estudi dels principals casals nobiliaris de Girona Dels seus treballs cal destacar El linaje de Requesens 1955, Divisiones territoriales y jerarquía nobiliaria en las comarcas gerundenses en la época medieval 1955 i Els primers vescomtes de Rocabertí 1968-69

Es doctorà en dret a la Universitat de Lleida 1623, d’on fou catedràtic més tard exercí el càrrec de fiscal de la batllia general del Principat El 1636 publicà a Barcelona un Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña , ressò dels acords del concili provincial de Tarragona del 1635 i rèplica a la vegada del Memorial en defensa de la lengua castellana 1636 d’Alexandre Ros

Participà en la tercera guerra púnica contra Cartago 149 aC, que assetjà, sense èxit, amb el seu collega L Marci Censori És recordat com un dels fundadors del ius civile , i deixà una obra en set llibres Manilii monumenta També li són atribuïdes altres lleis, fórmules i actuacions jurídiques

S'educà, des de molt jove 1328, a la cort d’Alfons III i de Pere III de Catalunya-Aragó, on es casà amb Timbor de Rocabertí, filla del vescomte Dalmau IV vers el 1335 Malgrat la seva educació i el seu parentiu amb molts magnats catalans, canvià radicalment la política tradicional d’amistat amb la corona catalanoaragonesa Des del 1353, fins a la seva mort, suscità revoltes continuades contra el rei Pere, alternant-les amb èpoques de submissió aparent El 1363 intrigava, amb el papa Urbà V, per evitar la investidura del regne de Sardenya Arribà a ser, de fet, l’únic sobirà de l’illa, puix que,…