Resultats de la cerca
Es mostren 113 resultats
acte de prohomenia
Història del dret català
A la baixa edat mitjana, instrument públic en el qual els prohoms elegits per les parts interessades o bé designats pel jutge ordinari o pel batlle resolien sumàriament i de pla, sense tràmits judicials, qüestions en contenció sobre camins, termenals, recs i servituds rústiques.
precepte testamentari
Història del dret català
Llegat, institució o condició imposats en un testament.
carta precària
Dret català
Dret romà
Història del dret català
A la baixa edat mitjana, escriptura de renovació d’un establiment emfitèutic, confirmant-lo, renovant-lo o bé refent el preexistent del qual hom havia perdut la constància per escrit.
En aquests casos també se'n deia nou establiment
carta precària
Dret català
Dret romà
Història del dret català
A l’alta edat mitjana, escriptura en què se cedia un bé immoble en emfiteusi, alguna vegada ratificant i donant estat legal a una situació de fet anterior o aprisió.
pesatge
Història del dret català
Acte de procedir al pes de les mercaderies sotmeses a aquesta formalitat oficial.
assemblea de pau i treva
Història del dret català
Als s. XI, XII i XIII, institució eclesiàstica que, amb cooperació del poder civil, reglamentava uns determinats períodes de descans en les ininterrompudes guerres privades.
La primera tingué lloc a Toluges, al comtat de Rosselló, amb assistència del bisbe Oliba de Vic, amb la clerecia, magnats i poble fidel del bisbat d’Elna el 1027 i establí la pau i treva des de l’hora de nona dels dissabtes a la prima del dilluns ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, ni els laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera El concili de Narbona del 1054, on assistiren els bisbes de Girona i de Barcelona i un procurador del d’Urgell, confirmà els acords esmentats i en prengué de nous i imposà…
empriu
Història del dret català
Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscs i aigües (més rarament, terres ermes reduïbles a conreu), per part dels veïns d’un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d’una peça de conreu.
Hom ha considerat els emprius, propis de l’occident europeu, com a residus d’una primitiva propietat collectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini No seria difícil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d’hispanoromans Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de boscs, prats,…
vidu | vídua
Dret civil
Història del dret català
Estat civil en què incideix una persona vàlidament casada quan el matrimoni resta dissolt per mort del cònjuge.
El dret civil català acostumava a deixar a mans dels particulars l’existència i l’entitat dels drets de la vídua, que normalment es traduïen en un ampli dret d’usdefruit a favor de la vídua pactat en capitulacions matrimonials o establert pel marit en el seu testament A voltes la llei estableix determinats beneficis a favor de la vídua, anomenats també drets viduals, que són principalment la tenuta, l’any de plor i la quarta vidual
vicari
Història del dret català
Home que, en el conreu de les terres del senyor i en les prestacions de servituds, substituïa el qui, fraudulentament, contra la voluntat del senyor, havia rebut ordes sagrats.
Aquest era obligat a reduir-se a l’estat laical i a tornar al mas en el cas que no trobés vicari que el substituís
ordinació naval
Història del dret
Història del dret català
Ordinació feta per al bon servei i govern dels estols reials catalans.
Després d’unes Ordinacions del rei en Pere de l’any 1340, que no foren altra cosa que un recull de normes disperses, el mateix Pere el Cerimoniós promulgà unes Ordinacions navals d’Aragó , la redacció de les quals fou obra del conseller del rei i almirall Bernat de Cabrera fou el primer pas d’una legislació marítima militar, que cap altra potència naval del seu temps no havia pogut formar amb tanta perfecció, i tingueren llarga durada El 1653 Felip IV donà les seves ordinacions per a l’esquadra del mar Oceà, mentre que per a la Mediterrània conservava l’aplicació de les de Pere III de…