Resultats de la cerca
Es mostren 62 resultats
panegíric
Literatura
Religió
Discurs de caràcter persuasiu i encomiàstic en lloança d’una persona il·lustre, d’una ciutat o d’una institució de renom.
Semblant a l’epitafi, l’elogi i l’encomi, el panegíric es desenvolupa com a gènere en la literatura clàssica al segle V aC, a partir de la sofística Gòrgies En són exemples clàssics l' Olímpic de Lísies i el Panegíric i el Panatenaic d’Isòcrates La literatura catalana dels segle XIII al XVI conservà el primitiu caràcter líric de l’elogi usat com a panegíric en la poesia cortesana de Cerverí de Girona, Andreu Febrer, Lleonard de Sors, Joan Fogassot, Pere Torroella o Romeu Llull Entre els humanistes destaca l' Apologeticon Panegyricon 1550 de Joan Baptista Anyes en defensa de sant Jeroni En la…
saviesa
Filosofia
Religió
Coneixement superior, de caràcter no solament teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l’home en ell.
Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent…
profà | profana
Religió
Que no té caràcter sagrat.
És correlatiu al concepte de sagrat, que és a la base de tota religió La sacralització de persones, objectes, llocs, dies, etc, allibera la resta, bo i permetent una activitat normal sense cauteles sacrals Amb aquesta connotació negativa, d’estranyesa a les coses religioses, hom parla d’història profana, música profana, etc
eternitat
Filosofia
Religió
Caràcter d’allò que és fora del temps.
Hom contraposa l’eternitat al temps en tant que exclou tota determinació de passat i futur i és concebuda com a simple present En aquest sentit, fou definida per Boeci com la possessió eterna, simultània i perfecta d’una vida interminable interminabilis vitae tota simul et perfecta possessio En la teologia, l’eternitat és només atribut diví
cosmogonia
Filosofia
Religió
Doctrina de caràcter mític, religiós, filosòfic o, en general, de caràcter precientífic sobre l’origen i la formació de l’Univers.
En el decurs de la història tots els pobles han elaborat llurs cosmogonies particulars, inserint-les dins un marc religiós per mitjà de cants rituals i obres poètiques Generalment, hom vinculava l’origen del cosmos amb l’origen de l’home i atribuïa l’un i l’altre a éssers sobrenaturals preexistents o bé a un ordre còsmic general, actiu des del començament del temps i sovint materialitzat per l’oceà primigeni La major part de les cosmogonies antigues parteixen també de l’existència inexplicada del caos, productor de certs gèrmens d’on naixeran determinades estructures, com l’ou còsmic o l’…
ídol
Religió
Imatge amb atributs divins.
El material dels ídols és molt divers pedra les columnes d’Hermes, fusta de certs arbres sagrats les oliveres de Grècia, bronze o metalls Sovint els ídols són fets, o recoberts, amb or i argent i vestits a la manera humana Hom reconeix el caràcter diví i sobrenatural dels ídols a través de la grandària desusada, el color desacostumat, el caràcter teriomòrfic, l’accentuació dels atributs sexuals, la multiplicitat dels sentits, el caràcter horripilant i corprenedor dels rostres, la vellesa i l’origen sagrat de les imatges
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- Pàgina següent
- Última pàgina