Resultats de la cerca

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…

El mot prové de pagus , és a dir, poble de pagès, els habitants del qual, als primers temps del cristianisme, es resistien tenaçment a abraçar la fe evangèlica

Totes les religions estableixen una distinció entre el temps profà , que respon a la definició anterior, i el temps sagrat , constituït per moments temporals determinats hores, dies, anys que hom considera vinculats amb l’eternitat divina, és a dir, santificats per mitjà de ritus específics, normalment acompanyats de l’abstenció de les activitats profanes

Tècnicament el terme es refereix tant als cenobites com als eremites, però a la pràctica ha estat aplicat als últims, és a dir a persones que viuen completament soles D’anacoretes, se'n troben a moltes de les religions històriques hinduisme, budisme, islamisme, judaisme Dins el cristianisme, els anacoretes generalment han volgut donar testimoni, amb la seva forma de vida, del caràcter sobrenatural del regne de Déu Al començament duien aquesta mena de vida sense cap lligam jurídic Més tard, a l’edat mitjana, l’Església la regulà cenobita ¦ eremita

El culte dels avantpassats és una part essencial del confucianisme i hom pot dir que forma part del patrimoni cultural xinès apareix també a la Roma antiga, al Japó i en moltes religions primitives de l’Àfrica Central, Amèrica i la Polinèsia Els avantpassats eren considerats sovint protectors de la família o de la seva prosperitat Sovint es troba lligat a la fe en la inmortalitat de l’home, bè que a vegades és basat només en la creença en una supervivència temporal, i d’altres en un pur sentiment de pietat envers els parents morts

Difícil de definir, és un concepte relatiu i subjectiu que pot incloure des de creences en desacord amb la religió oficial fins —per a una mentalitat racionalista— la mateixa religió En general, hom pot dir que respon a exigències que no troben satisfacció en la religió oficial o en supervivències de fases religioses anteriors L’actitud del cristianisme ha estat, d’una banda, la de perseguir-la com a esgarriadora prohibició de la màgia, de l’ocultisme, etc, bé que en la majoria de casos de pràctiques molt esteses rogatives, exvots, medalles, santuaris, etc l’ha integrada en la…

El concepte de pecat expressa una experiència humana radical, comuna a tots els homes l’experiència del mal moral, un aspecte de l’experiència general del mal, que no és sinó la dimensió negativa de la mateixa experiència que l’home té d’ell mateix com a limitat i mortal negativitat òntica i també com a mal realitzador de la seva llibertat, és a dir, com a dolent negativitat moral Cada filosofia, cada religió, són intents d’aproximació a aquesta realitat simple i inassolible, que és l’home Per això el mal moral humà també ha estat objecte de múltiples explicacions, segons les…

El terme és un epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe, i prové del grec παντοκράτωρ, que significa ‘totpoderós’ o ‘que tot ho governa’ En l’art bizantí és habitual que la representació del Crist sigui en bust, és a dir, de mitja cintura en amunt, mentre que en l’art romànic és més habitual la de cos sencer i entronitzat Nombrosos especialistes tendeixen a designar la figura de Déu Pare entronitzat com a Crist en majestat  amb preferència sobre pantocràtor , tot i que el terme  Crist en majestat s’empra també per a designar la mateixa figura en retaules o portades, sigui…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…