Resultats de la cerca

L’arrel de l’obediència, en sentit religiós, és l’exigència que tota creatura accepti la paraula i la voluntat de Déu, com a bé suprem i sentit darrer de l’existència, expressada en l’anomenada llei natural o en l’Escriptura, o bé mitjançant els intèrprets oficials d’aquesta voluntat autoritat legítima, jerarquia eclesiàstica, superiors religiosos, etc Subratllada com a virtut fonamental cristiana hom parla d' obediència de la fe , l’obediència ha estat, des de l’inici de l’Església, feta objecte de vot específic dels religiosos —inicialment àdhuc com a vot únic— Exigida després a la clerecia…

El primer concili de Nicea la prescriví per als qui passaven d’una creença religiosa al cristianisme ortodox Des de l’edat mitjana, l’abjuració de l’apostasia i de les creences considerades herètiques fou ordenada pels tribunals de la Inquisició en tres graus abjuració ‘de formali' , la d’aquell qui era considerat apòstata o heretge públic abjuració ‘de vehementi' , la d’aquell qui era considerat heretge amb molta probabilitat, i abjuració ‘de levi' , la d’aquell qui era considerat heretge amb poca probabilitat