Resultats de la cerca

El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l’efervescència ideològica i política de la darreria del segle XVIII, dirigida principalment contra l’enciclopedisme, el racionalisme illustrat i la Revolució Francesa Les seves arrels foren la impotència de la raó natural per a defensar la veritat contra l’escepticisme i l’ateisme i, alhora, el desig de mantenir les veritats fonamentals de l’ordre moral i religiós tradicionals S’estengué per França, Bèlgica i Alemanya, i fou condemnat per l’Església Catòlica en el concili I del Vaticà

Bé que és difícil de determinar l’especificitat de l' acte de fe respecte a actituds similars que només impròpiament poden rebre aquest nom, hom pot dir, en general, que la fe té una certa relació amb el que sol ésser anomenat Déu déu, i així la comprensió que hom tingui d’aquest condiciona el significat de l’acte de fe Segons el cristianisme, la fe és una virtut teologal per la qual el creient, en adherir-se a la paraula de Déu i a la revelació de Crist, fa seu el que Déu ha manifestat sobre ell mateix i sobre la salvació promesa als homes Considerada, doncs, com a do de Déu, la fe és…

Per a l’home de cultures primitives, el miracle no significa contradicció entre fe i raó, com pot ésser el cas per a l’home de cultures més evolucionades, sinó la presència d’una causalitat més elevada, més “divina” El culte es basa inicialment en la possibilitat del miracle, perquè es tracta d’accions de caràcter meravellós i extraordinari, que tenen com a conseqüència una transformació de les condicions de vida de l’home i del cosmos Normalment, el mite és el marc narratiu on té lloc el miracle El miracle, sobretot en la seva forma cultual, tendeix a un millorament, a una conversió, de l’…

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…

Aquest Déu, conegut només per la raó, pot ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius Aquesta doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l’impuls de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se'n feren ressò, entre altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant l’escola wolfiana

Considerats com a éssers intermedis entre els déus i els homes, en principi els dimonis són èticament neutrals Tanmateix, hom diferencià aviat els dimonis bons , o esperits guardians com aquell que guiava i aconsellava Sòcrates, que apareixen, en certes religions, com a àngels de la guarda o, en l’espiritisme, com a mèdiums, i els esperits dolents , o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica i del judaisme tardà, cristallitzaren d’una manera definitiva en el cristianisme

Donat a Jahvè a l’Antic Testament, suposa no solament un poder general sobre tot, com a creador, sinó que hi té un sentit teocràtic sobre Israel per raó de l'aliança, i sobretot escatològic messianisme L’expressió dels salms “Jahvè és rei” sembla suposar una festa anual d’entronització de Jahvè En el Nou Testament la dignitat reial passa al Messies, que a la fi dels temps la tornarà a Déu Atribuït a Crist que l’Apocalipsi anomena Rei dels reis, és objecte d’una celebració especial Crist Rei que Pius XI instituí 1925 per al diumenge darrer d’octubre

Sovint ha estat interpretada l’aportació grega sobre el logos com a expressió del trànsit d’un estadi de pensament mític a un altre de veritable racionalitat Per a Heràclit, el logos és la proporció raonable que és llei del món i fa possibles l’equilibri i la justícia Represa aquesta concepció pels estoics, aquests feren del logos la divinitat que penetra l’univers com a principi vivent, i el platonisme alexandrí avançà un pas en aquesta personificació del logos, concebent-lo com un intermediari entre Déu i el món Filó d’Alexandria segle I dC conjuminà aquesta idea amb la tradició judaica…

Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en…