Resultats de la cerca
Es mostren 70 resultats
deure
Filosofia
Religió
Obligació moral, tant en el sentit del seu contingut concret com en el de l’imperatiu que la determina.
La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…
Pare
Religió
Cristianisme
Déu, en tant que progenitor, creador.
En el cristianisme, primera persona de la Trinitat, anomenat també Déu Pare i Pare etern
animisme
Etnologia
Filosofia
Religió
Creença segons la qual tot objecte o fenomen de la natura és posseït per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen; són, per tant, esperits no sotmesos a les lleis de la natura i amb una actitud intencionada.
Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius també pot ésser trobada en alguns malalts mentals En general, tots els pobles primitius, sense documents escrits, cregueren en l’existència d’éssers immaterials i pensaren que era a la presència d’aquests éssers que la natura deu la seva vitalitat Els primitius, tanmateix, atribuïren la mort a l’abandó que l’ànima fa dels cossos on habita La independència que mantenen els esperits respecte als cossos determina que siguin incorporis i que es puguin manifestar fora d’aquests Aquesta és una de les raons a…
trànsit
Religió
Mort d’una persona justa, santa, en tant que és el seu pas d’aquesta vida a l’eterna.
temps
Religió
Dimensió de l’existència, pròpia de l’home, en contraposició a l’eternitat, en tant que és característica dels déus i dels homes divinitzats.
Totes les religions estableixen una distinció entre el temps profà , que respon a la definició anterior, i el temps sagrat , constituït per moments temporals determinats hores, dies, anys que hom considera vinculats amb l’eternitat divina, és a dir, santificats per mitjà de ritus específics, normalment acompanyats de l’abstenció de les activitats profanes
moralitat
Filosofia
Religió
Dimensió de la conducta humana en tant que té relació amb el bé o el mal i és judicable com a bona o dolenta.
Tradicionalment han estat considerades fonts de la moralitat la intenció, el fi i les circumstàncies Actualment hom sol acceptar que els criteris que legitimen la moralitat no són únicament racionals, sinó també vivencials i culturals
santedat
Religió
Cristianisme
Atribut aplicat a institucions, a coses o a llocs que hom considera sagrats o que estan en íntima relació amb les coses de Déu.
Equival pràcticament a sacralitat en tant que expressa separació del profà
camí de sagraments
Religió
Camí utilitzat per anar a administrar els auxilis espirituals, per a la conducció de difunts als enterraments o bé en les antigues processons rurals;.
el seu ús el transforma en públic fins a la casa on acaba a condició que aquesta continuï essent habitable per tant, no és suficient que hagi estat utilitzat per al salpàs
temptador | temptadora
Religió
Dit del qui tempta.
En la tradició judeocristiana, el temptador per antonomàsia és el diable, si bé la Bíblia també anomena temptador Déu en tant que, per mitjà de la temptació, posa a prova l’home just
transcendència
Filosofia
Religió
Qualitat del que resta més enllà o fora d’un ésser o d’un conjunt d’éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, entesa aquesta en sentit kantià, és a dir, que resta més enllà de l’espai i el temps.
Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…