Resultats de la cerca

Estudià i exercí la carrera de medicina Dirigí dues expedicions de l’Antàrtic —la primera 1903-05 amb el vaixell “Français”, i la segona 1908-10 amb el “Pourquoi pas"—, en les quals completà la cartografia des de l’arxipèlag de Palmer fins a l’illa Charcot a la qual donà el nom i dugué a terme interessants treballs oceanogràfics Continuà les seves investigacions, especialment sobre el plàncton, a Grenlàndia, l’Atlàntic nord i també la Mediterrània Morí en naufragar el “Pourquoi pas" al Faxaflói, davant les costes d’Islàndia Publicà relacions dels seus viatges i diverses memòries científiques

Professor de geografia física a Suïssa Friburg i Lausana del 1896 al 1912, passà aquest darrer any al Collège de France, a París La seva obra es compon principalment de treballs sobre geografia humana La géographie humaine 1910, Géographie de la France 1920-26 i Géographie de l’histoire 1921 Viatjà per Pèrsia, la Mediterrània, el Canadà i l’Extrem Orient, estudiant problemes dels països que visità, com els que recull en el seu llibre L’irrigation dans la Péninsule Ibérique et dans l’Afrique du Nord 1902

Professor a la Universitat d’Estrasburg, dirigí un gran nombre d’estudis arreu del món, en particular a França, a l’Àfrica de parla francesa i a Sud-amèrica, per a la millora o l’establiment de comunicacions, l’acondiciament de vessants, plans hidràulics, explotació de recursos naturals, valoració de terres i sòls, etc Creà també l’Institut de Géographie Appliquée 1956 en aquella universitat i fou membre de diverses comissions de geomorfologia de la Unió Geogràfica Internacional Entre les seves obres cal esmentar Le relief de côtes 1949, La partie orientale du Bassin de Paris 1952, Le modelé…

Fou primer geògraf reial 1719 i membre de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres i de l’Académie des Sciences La seva cartografia és el resultat de l’avaluació crítica de totes les fonts de què disposava L’obra més important d’Anville és el conjunt de mapes de la Description géographique de la Chine del jesuïta JB du Halde 1735 Publicà els seus mapes més importants en un Atlas Géneral 1737-1780

Participà en l’expedició del capità Nicholas Baudin a Nova Holanda l’actual Austràlia i recorregué les illes de l’oceà Índic Exiliat de França per quatre anys, publicà una Géographie de la péninsule ibérique 1818 El 1829 fou encarregat de la direcció de l’expedició científica francesa a Morea, i el 1839 participà en una expedició a Algèria

Fou deixeble de Jean Brunhes i d’Albert Demangeon es doctorà a la Sorbona el 1932 Fundà i dirigí departaments universitaris de geografia a Lilla 1924, a São Paulo 1934, a Rio de Janeiro 1936 i a Quebec 1946 Del 1939 al 1946 dirigí l’Institut Français de Barcelona, on organitzà i estimulà una activitat cultural considerable i on fomentà els estudis geogràfics, fet pel qual obtingué 1971 el premi Catalònia de l’Institut d’Estudis Catalans És autor de diversos estudis sobre els Països Catalans, França, Brasil, Canadà, etc Fou professor de la Universitat de Barcelona i director de la…

Aquest terme fou utilitzat pel geògraf Jean Gottmann per a designar la façana marítima del NE dels EUA, que, al llarg d’uns 800 km de longitud, s’estén des de Boston fins a Washington, passant per Nova York, Filadèlfia i Baltimore Hom pot assimilar el concepte de megalòpolis al de conurbació També és una megalòpolis la coalescència resultant del creixement independent de diverses conurbacions, les quals configuren un espai de desenes o centenars de km 2 d’extensió Les megalòpolis formen grans nebuloses urbanes, concentren una gran massa de població la megalòpolis de Boston a…

Trajectòria acadèmica Llicenciat en història a Barcelona 1947, influït per Salvador Llobet s’interessà per la geografia, disciplina que aprofundí a la Facultat de Ciències, a la Societat Catalana de Geografia, a l’Institut Français i a les universitats de Bordeus, amb Lluís Solé i Sabarís, Pierre Deffontaines, Salvador Llobet i Louis Papy, i de París i Estrasburg, on rebé la influència de geògrafs com Pierre George i Jean Tricart Doctorat a Madrid el 1956 amb la tesi La comarca de Bages El medio físico y la evolución humana , fou catedràtic el 1958 a la Universitat de Múrcia, i des del 1965 a…

El nom li fou donat durant el Renaixement de la figura mitològica d’Atles sostenint la volta celeste La més antiga d’aquestes compilacions conegudes és del s II constava de 27 mapes i acompanyava la Geografia de Ptolemeu Pot ésser considerat, també, un atles el mapamundi català del 1375 No fou, però, fins al segle XVI que hom inicià l’edició d’atles independents Els més interessants d’aquesta època són l’atles de Lafreri, editat a Roma amb el títol de Tavole moderne di geografie raccolte et messe secondo l’ordine di Tolomeo , en el qual foren recollits els mapes de Ptolemeu i hom n'afegí…

La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia El seu objecte és l’anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses la física i la humana, ambdues objecte de l’estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple Però, per la importància que ha anat tenint l’acció de l’home sobre l’estructura física la qual li ha restat sotmesa progressivament i, amb el desenvolupament tècnic que ha comportat l’evolució històrica, ha estat, directament o indirectament,…