Resultats de la cerca

Dedicada preferentment a ciutats i comarques, incloïa també temes d’història, economia, marina, escultura i folklore El primer títol publicat fou  L’expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental , de Lluís Nicolau i d’Olwer Interrompuda el 1936, fou represa el 1949, però al cap d’uns quants anys deixaren de publicar-se’n títols 

Fou deixeble de Jean Brunhes i d’Albert Demangeon es doctorà a la Sorbona el 1932 Fundà i dirigí departaments universitaris de geografia a Lilla 1924, a São Paulo 1934, a Rio de Janeiro 1936 i a Quebec 1946 Del 1939 al 1946 dirigí l’Institut Français de Barcelona, on organitzà i estimulà una activitat cultural considerable i on fomentà els estudis geogràfics, fet pel qual obtingué 1971 el premi Catalònia de l’Institut d’Estudis Catalans És autor de diversos estudis sobre els Països Catalans, França, Brasil, Canadà, etc Fou professor de la Universitat de Barcelona i…

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, es dedicà a la geografia regional i general de Catalunya, i esdevingué una autoritat en aquesta matèria Participà en nombroses obres collectives, entre les quals hi ha la Geografia de Catalunya , dirigida per Lluís Solé i Sabarís, i és autor del capítol sobre les fonts d’energia de la Geografia general dels Països Catalans , dirigida per Carles Carreras Publicà també nombrosos estudis sobre la divisió territorial de Catalunya, que prengueren com a punt de partida la de la Generalitat de Catalunya de l'any 1936 i,…

Estudià geografia a la Universitat de Montpeller, on obtingué el doctorat, i a París Fou professor a la Universitat de Perpinyà  des del 1972 fins a la jubilació, el 2010, on ocupà la càtedra de cultures i llengües regionals Fou vicepresident i director del Centre de Recerques i d'Estudis Catalans CREC codirector de l'Institut Català de Recerca en Ciències Socials de la mateixa universitat membre del Consell Nacional de les Universitats París, i secretari del Patronat de la Universitat Catalana d’Estiu Fou coordinador, a la Catalunya del Nord, del II Congrés Internacional de la…

Associat normalment a pluges, és conegut arreu del litoral dels Països Catalans, bé que al Principat de Catalunya és conegut per garbí El nom prové del seu origen en una remota Líbia, i a les terres interiors és aplicat a vents de diferents components

La primera resolució internacional a favor de protegir el medi marí s’establí l’any 1962 durant la I Conferència Mundial de Parcs Nacionals de Seattle EUA No fou, però, fins el 1987, durant el IV Congrés Mundial de la Natura que se celebrà a Colorado Springs EUA, que hom acordà la definició del terme àrea marina protegida i s’establiren les bases de la conservació del medi marí Amb independència d’aquests procediments, la primera àrea marina protegida al món fou el Fort Jefferson National Monument, a la costa de Florida EUA, el 1935 i, a Europa, el Parc Nacional Marítim-Terrestre de Port-Cros…

Als Països Catalans, i en general als països mediterranis, les riuades de tardor solen ésser sobtades, violentes i àdhuc paoroses pels estralls que provoquen les d’estiu són fortes però breus les de primavera —originades per la fosa de la neu— són fermes, de llarga durada i previsibles

Als Països Catalans hom coneix amb aquest nom els vents d’aquest quadrant, establerts quan l’anticicló atlàntic domina l’W de la península Ibèrica i el seu flanc N és travessat per un corrent pertorbat, que traspassa els Pirineus i acanala vents freds i forts per la vall de l’Ebre, que afecten les terres properes a aquest riu Ports de Beseit, delta, Camp de Tarragona

En rius com l’Ebre o el Llobregat, els aiguadeixos, formats als marges o bé als deltes, són, generalment, de dimensions petites —sovint no passen d’un jornal— Als Països Catalans pertanyien, com a terra nova, al patrimoni reial i foren objecte de concessions de caràcter emfitèutic, ja des del s XV L’increment demogràfic fou la causa d’una multiplicació d’aquest tipus de concessió durant el s XVIII