Resultats de la cerca

Els seus estudis sobre la distribució vertical dels gasos dissolts en els llacs de Wisconsin 1911, amb la collaboració d’EA Birge, així com sobre la hidrografia, la morfologia i el plàncton d’aquests llacs han suposat una contribució fonamental a la síntesi limnològica actual

D’una manera particular s’ocupa dels corrents fluvials potamologia i de llurs característiques específiques En un sentit més ampli comprèn, a més, l’estudi dels oceans i les mars oceanografia i dels llacs limnologia

Navegà per la regió dels Grans Llacs, i més tard pel Mississipí, fins al golf de Mèxic 1682 Tornà a França, des d’on dirigí una nova expedició al golf de Mèxic, on trobà la mort El 1783 hom publicà el Journal historique du dernier voyage de feu M de la Salle

En hidrodinàmica, el component horitzontal del gradient de pressió genera una força per unitat de volum que, en dividir-la per la densitat, expressa la força per unitat de massa o acceleració associada a aquest gradient Als oceans o grans llacs, la magnitud d’aquest terme és del mateix ordre que el terme de Coriolis 10 - 4 m s - 2

Participà en diverses expedicions científiques a Grenlàndia 1929, als grans llacs africans 1930-32 i a les illes Malvines 1947-50 Dirigí, juntament amb sir Edmund Hillary, l’expedició britànica que travessà l’Antàrtida 1955-58 recorrent el pol sud Publicà, amb Hillary, The Crossing of Antarctica 1958 i Antarctic Adventure 1959 Del 1958 al 1973 fou director del British Antarctic Survey Rebé el títol de sir el 1958 Escriví l’autobiografia A Time to Speak 1990

Del 1849 al 1856 explorà el Kalahari, i navegà pel Zambezi i descobrí les cascades de Victòria El 1858 començà noves exploracions per l’Àfrica oriental i occidental, en particular per les regions dels llacs Moero i Tanganyika, on el trobà Stanley Morí durant una expedició —a la recerca de les fonts del Nil—, víctima de la disenteria i la fatiga Escriví, entre altres obres, Missionary Travels and Researches in South Africa 1857 El seu nom fou donat a les cascades que forma el riu Congo en travessar la serralada costanera

El principal component del cicle és l’oceà, el qual conté més del 97% de les reserves totals d’aigua Ordenat de major a menor quantitat d’aigua continguda, la resta de components del cicle són l’aigua sòlida de la regió Antàrtica, aigua líquida subterrània, aigua líquida de rius i llacs i aigua gasosa en forma de vapor d’aigua a l’atmosfera Dins del cicle, el procés d’evaporació representa no sols una transferència d’aigua des de l’oceà cap a l’atmosfera, sinó que també és el principal mecanisme de pèrdua d’energia cap a l’atmosfera de la Terra El cicle de l’aigua

Mariner, fou adoptat per un nord-americà anomenat Stanley El 1869 fou enviat pel New York Herald a l’Àfrica, a la recerca de Livingstone, que trobà a la riba oriental del llac Tanganyika Havent tornat a Europa, el 1874 començà un nou viatge a l’Àfrica explorant regions de la zona intertropical llacs Victòria, Albert, Tanganyika, conca del riu Congo En una altra expedició 1879-84 remuntà, en una primera etapa, el riu Congo fins al Stanley Pool De retorn a Anglaterra, després d’haver fet una sèrie d’altres exploracions, rebé el títol de sir i fou elegit membre de la cambra dels comuns Entre els…

Els principals són la latitud, que determina la durada del dia a les diferents èpoques de l’any i també la intensitat de la insolació, a través de les quals influeix sobre la temperatura l'altitud, que influeix de tres maneres sobre el clima disminució de la pressió, disminució de les temperatures i augment de les precipitacions l’allunyament de la mar o continentalitat, puix que la capacitat de l’aigua de conservar més calor que la terra té una influència moderadora sobre el clima que, en combinació amb el relleu, penetra més o menys, a l’interior, tot determinant uns climes marítims,…

En regions abundants en aigües els rius són continus i de cabal considerable, proporcional a l’extensió del vessant Si les dimensions del vessant són menors i el cabal és petit —pocs litres per segon—, a Catalunya hom en diu rieres En regions de poques aigües, un riu és el desguàs d’una conca d’extensió almenys regional i no és pas sempre continu, i el seu cabal és molt migrat un cas límit es dóna a les regions desèrtiques o peridesèrtiques en què el riu només esporàdicament porta aigua, com els uadis de l’Àfrica septentrional Un riu pot originarse per la fusió de la neu o de les glaceres, ja…