Resultats de la cerca

Són tipus de transferències la transducció, la transformació i la conjugació

Estan organitzades jeràrquicament, de manera que qualsevol nova experiència s’incorpora, mitjançant noves connexions, a la xarxa o xarxes preestablertes

En sistemàtica ha estat adoptat com a metodologia d’inferència filogenètica alternativa a altres mètodes com ara la parsimònia i els basats en distàncies entre valors de caràcters Proporciona una estimació de les relacions filogenètiques entre organismes en incorporar coneixements sobre el procés d’evolució i l’estimació de paràmetres que defineixen aquest procés Però també permet avaluar la longitud de les branques llinatges d’un arbre filogenètic i, de fet, incorpora aquesta informació en l’obtenció d’una hipòtesi filogenètica

Per a representar l’eficiència en el flux d’energia total en els nivells heterotròfics, el quocient assimilatori sol ésser calculat en unitats d’energia

Recentment s’ha incorporat a l’estimació de filogènies L’arbre filogenètic òptim és aquell que maximitza la probabilitat posterior d’obtenir la hipòtesi La probabilitat posterior és proporcional a la seva màxima probabilitat multiplicada per la probabilitat a priori de la hipòtesi, que consisteix a incorporar els coneixements previs a la realització de l’anàlisi Aquest mètode proporciona directament estimacions de les probabilitats de cada branca de l’arbre filogenètic i incorpora models sobre el procés d’evolució dels organismes a estudiar, tal com fa el mètode de màxima probabilitat

En els vertebrats amniotes els tres annexos embrionaris principals són el sac vitellí , l' amni i l' allantoide , bé que sovint hom hi considera també la serosa En els mamífers, i a l’inrevés d’allò que s’esdevé en els ocells i rèptils, per tal com l’ou no duu reserves nutritives, la formació dels annexos embrionaris és molt precoç estat de bàstula secundària o de gàstrula Els annexos embrionaris, en produir-se el naixement del nou individu, són abandonats, llevat del sac vitellí en ocells i rèptils, el qual s’incorpora a l’embrió a nivell de l’intestí

Es doctorà en farmàcia 1968 i química 1970 a la Universitat Científica de Tòquio Després de dos anys a la Universitat de Yamanashi 1963-65, s’incorporà a l’Institut Kitasato, del qual fou president 1990-2008 Les seves recerques s’han centrat en la identificació de substàncies obtingudes a partir de bacteris amb l’objectiu principal d’elaborar medicaments Un dels seus descobriments principals ha estat la identificació i la seqüenciació del bacteri Streptomyces avermitilis , treballs que posteriorrment  William C Campbell  utilitzà per al desenvolupament de l’avermectina, substància essencial…

Graduat 1987 a la Universitat de Kobe, completà la residència a l'Hospital Nacional d'Osaka 1987-89 Doctorat per la Universiat de la Ciutat d'Osaka 1995, d'on fou professor a l'Escola Mèdica 1996-99, de 1999 a 2005 fou professor a l'Institut de Ciència i Tecnologia de Nara L'any 2004 s'incorporà a l'Institut de Ciències Mèdiques Pioneres de la Universitat de Kyoto Des del 2010 és director del Centre per a la Recerca i l'Aplicació de Cèllules Mare Pluripotents Induïdes d'aquesta universitat L'any 2006 Yamanaka i el seu equip aconseguiren modificar el nucli de cèllules del teixit conjuntiu…

Fill d’un immigrant català, estudià medicina a la Universidad Central de Venezuela, on es doctorà l’any 1838 Dedicat a l’estudi i al guariment de la  lepra , el 1943 entrà a dirigir la Leprosería de Cabo Blanco El 1944 s’incorporà a l’Hospital Vargas de Caracas El 1950 fou nomenat cap del servei de dermatologia d’aquest mateix hospital, i el 1946, director dels serveis antileprosos pel govern del seu país, als quals donà un gran impuls Fundador de l’Instituto Nacional de Dermatología 1972, que el 1984 passà a denominar-se Instituto Nacional de Biomedicina, fou membre destacat d’organitzacions…

Estudià biologia a la Universitat de Harvard, on es doctorà l’any 1974, i el 1978 s’incorporà al Laboratori de Biologia del Massachusetts Institute of Technology MIT, on desenvolupa la seva tasca científica Horvitz ha emprat tècniques de genètica, biologia molecular, bioquímica, electrofisiologia, farmacologia i microcirurgia per a esbrinar de quina manera els gens controlen el desenvolupament dels diversos òrgans i sistemes de l’organisme, i especialment del sistema nerviós Utilitzant com a model el nematode Caenorhabditis elegans , ha investigat la presència d’una programació genètica que…