Resultats de la cerca
Es mostren 2372 resultats
onomàstica
Lingüística i sociolingüística
Estudi científic dels noms propis.
La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De la…
oceànic
Lingüística i sociolingüística
Grup de les llengües oceàniques, dit també orientals, que constitueix una subdivisió de la família lingüística austronèsica.
pragmàtica
Filosofia
Lingüística i sociolingüística
Part de la semiòtica, segons la terminologia de Ch.Morris, que estudia la parla, el llenguatge usat en concret per l’individu.
Pren el nom del fet que estudia l’actuació lingüística de l’home, la pràctica concreta del llenguatge
pràcrit
Lingüística i sociolingüística
Conjunt de llengües vernacles derivades del protoari (adibhasa), sota la influència dels parlars autòctons de l’Índia.
El mot vol dir ‘natural’ o corrent, per distingir-lo del sàsnscrit literari, perfecte i artificial Certes formes pràcrites apareixen ja en el mateix llenguatge vèdic Entre els pràcrits més antics s VI a l’XI cal comptar el pali i l’ardha-magadhi, que són les llengües canòniques respectives del budisme theravada i d’una part de la tradició jaina Una sèrie de dialectes més tardans apareixen en els drames sànscrits, on les dones i els criats parlen pràcrit en lloc de sànscrit Un estadi ulterior és constituït pels apabhraPmṁa o llengües corruptes, que representen l’origen de les llengües…
positivisme
Lingüística i sociolingüística
Actitud o tendència teòrica en lingüística que considera el llenguatge com un conjunt d’elements directament analitzables, determinats només per lleis que els regeixen, independentment dels subjectes parlants que els utilitzen.
Els corrents lingüístics positivistes tingueren una gran importància a la fi del s XIX coincidint amb l’apogeu de les ciències naturals i dels mètodes analítics Principals representants del positivisme lingüístic foren els anomenats neogramàtics neogramàtic
portuguès
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica de l’agrupament occidental iberoromànic.
El portuguès, en les seves diverses modalitats, és parlat per uns 230 milions de persones 2008 És, doncs, després del castellà, la llengua romànica més estesa L’àrea lingüística portuguesa comprèn, a part el portuguès metropolità, i tenint en compte les variants dialectals, les antigues colònies africanes Angola, Moçambic, Guinea-Bissau i de l’Índia Goa, Daman, Diu el territori de Macau a la Xina els arxipèlags atlàntics de Madeira, Açores i Cap Verd l’illa de Timor, a Oceania el Brasil i Galícia Durant segles fou la llengua franca a Etiòpia, l’Índia i la Insulíndia, i es parlen encara…
popular
Lingüística i sociolingüística
En història de la llengua, dit del mot o de la forma que ha sofert l’evolució fonètica normal, segons les lleis fonètiques pròpies d’aquella llengua, en oposició a mot savi o cultisme, que és un mot que ha estat manllevat en la seva forma primitiva, generalment escrita, i ha estat adaptat; per exemple, el llatí miraculum ha donat en català el mot popular mirall i el mot savi miracle
.
pollencí
Lingüística i sociolingüística
Parlar de la vila i terme de Pollença (Mallorca) que es diferencia de la resta del mallorquí i altres parlars baleàrics perquè no conserva l’article determinat procedent del llatí ipse, sinó que, com la major part del català continental, l’article procedeix d’ille: el (pronunciat eu), els (eus), la, les.
polisintetisme
Lingüística i sociolingüística
Fenomen propi de certes llengües (l’esquimal, moltes de les llengües paleoasiàtiques, etc), segons el qual un mot principal es combina amb altres mots i elements gramaticals amb fortes modificacions fonosintàctiques que dificulten l’isolament d’aquests mots en l’elocució.
El concepte ja fou desenvolupat per Humboldt