Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
xipella
Lingüística i sociolingüística
Varietat de parlar que s’estén entre el català oriental i el català nord-occidental.
Els punts més representatius d’aquesta franja són a l’Alt Urgell Tuixén, la Segarra les Oluges i la Conca de Barberà l’Espluga de Francolí Aquests parlars, tot i participar de les característiques generals del català oriental confusió de o i u àtones en u , neutralització de a i e en /e/ neutra, obertura de Ẹ del llatí vulgar en /ę/, posseeixen un tret singular, que és el pas a i de la e final així, diuen cànim 'cànem’, pari 'pare’, àpit 'àpat’, quinzi 'quinze’, diin 'diuen’, cantis 'cantes’, cantarís 'cantaries’ igualment passen a - is els antics plurals en - es vilis 'viles’,…
sard
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica, particularment arcaica, testimoni, segons la majoria d’estudiosos, de la llatinitat d’Àfrica, que ocupa un lloc propi entre la Romània oriental i l’occidental.
És parlada per prop d’un milió i mig d’individus Comprèn els següents dialectes el sasserès el gallurès amb afinitats corses al N, el logudorès el nuorès el més arcaic al centre, i el campidanès amb connexions amb el sicilià al S Amb relació als dialectes italians, presenta dificultats en la comprensió a causa de les assimilacions consonàntiques, la morfologia, la sintaxi arcaica i la manca d’una norma rectora Posseeix una base lingüística llatina, on s’havien incrustat alguns elements del substrat púnic i grec aquella base fou acrescuda amb altres aportacions germàniques, aràbigues,…
esperanto
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua internacional creada a Polònia (1887) per Ludwik Lejzer Zamenhof
com a instrument neutral de comunicació.
L’autor, que signava Dr Esperanto Esperanto = el qui té esperança, l’anomenava simplement llengua internacional ben aviat, però, el seu pseudònim esdevingué el nom de la llengua La gramàtica és d’una gran simplicitat i sense excepcions L’alfabet té 28 lletres de fonètica clarament definida i constant Tots els polisíllabs són plans Un mateix radical pot fer de substantiu, adjectiu, verb o adverbi Només la desinència caracteritza les parts de l’oració les terminacions o, a, i, e indiquen, respectivament, substantiu, adjectiu, verb infinitiu i adverbi Substantius i adjectius fan el plural…
accentuació
Lingüística i sociolingüística
Acció d’escriure un accent gràfic (sobre una lletra).
Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…
llatí
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoeuropea, parlada, a l’antiguitat, a Roma i als territoris del seu Imperi, i, a l’alta edat mitjana, als països de la Romània, fins al moment que es produí el trànsit a les respectives llengües nacionals.
Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes Originària de la regió del Laci, procedia de l’indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d’arribar a la seva forma clàssica El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l’osc i l’umbre, amb els dialectes cèltics del nord hom en troba reminiscències en paraules com carrus, qaesum, petorritum , amb el grec, parlat al sud d’Itàlia Magna Graecia , i amb una llengua no indoeuropea l’etrusc cal pensar en noms propis, com Sulla , en d’altres amb sufix - n -, com Perpenna , en els…
català
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l’occità; pròpia dels Països Catalans.
Parlants i domini Parlada actualment als Països Catalans, inclosa la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, no ho és, tanmateix, com a primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i de la Fenolleda ni a les de llengua castellana de l’W i del S dels País Valencià Alt Millars, Alt Palància, Serrans, Racó, Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, Plana d’Utiel, Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà —llevat del poble del Pou Blanc, de parla catalana— i Baix Segura i als pobles d’Olocau del Rei Ports, de Veo Plana Alta i de…