Resultats de la cerca

Professor a l’École des Langues Orientales 1911-50, a l’École Pratique des Hautes Études des del 1919 i a l’Institut d’Ethnologie 1926-59, s’especialitzà en temes de lingüística general, etnografia i sociologia lingüística Aplicà a la lingüística mètodes estadístics i matemàtics i estudià, a partir de la seva concepció marxista, el nexe que hi ha entre el llenguatge i l’estructura social De les seves obres cal destacar la direcció de Les langues du monde 1924, amb AMeillet, Linguistique et matérialisme dialectique 1948, Histoire d’une langue le français 1950, Pour une sociologie du langage…

Estudià el perfet gascó Collaborà a “Revue des Langues Romanes”, i revisà en successives edicions l’obra del seu pare Éléments de linguistique romane

Professor a l’École des Langues Orientales i especialitzat en llengües africanes És autor, entre d’altres, de les següents obres Manuel dohoméen 1894, Essai de manuel pratique de la langue mandée 1901 i Vocabulaires comparatifs 1904

Professor a Dijon, a l’École des Langues Orientales, de París, i a la Sorbona Fundà i dirigí l’Institut d’Estudis Provençals i fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans Organitzà, des del 1955, els congressos triennals d’estudis occitans Edità Biographies des troubadours 1950, en collaboració amb AHSchutz, i preparà l’edició crítica, apareguda pòstumament, de Lis isclo d’or de Frederic Mistral 1970

Deixeble de Bréal i Saussure, és conegut per les seves obres sobre el grec i el llatí i per altres obres de divulgació, com Les langues dans l’Europe nouvelle 1918 més importants són, però, les seves contribucions sobre les llengües eslaves Le slave commun , 1924 i l’armeni Aplicà àmpliament el concepte saussurià de la sincronia ho féu d’una forma modèlica en la Grammaire de la langue polonaise 1921 Insistí en el caràcter social del fet lingüístic

Deixeble d’AMeillet i format en l’ambient científic de l’escola sociològica de París, fou professor a la Sorbona i director d’estudis de filologia cèltica a l’École des Hautes Études És autor d’estudis sobre filologia clàssica Traité de grammaire comparée des langues classiques , 1924, amb AMeillet, i Traité d’accentuation grecque , 1938, cèltica Choix d’études linguistiques et celtiques , 1952 i de lingüística general Le langage Introduction linguistique à l’histoire , 1921

Professor de la Universitat de Ginebra i majoral del felibritge Com a baile fou 1902-09 lloctinent del capolièr Dévoluy en la direcció del moviment felibrenc Esdevingué un dels collaboradors més assidus de la Revue des Langues Romanes  i el 1913 defensà les seves tesis sobre la sintaxi dels parlars provençals moderns i sobre el desenvolupament del llenguatge en l’infant bilingüe La seva Grammaire istorique des parlers provençaux modernes 1930-41, publicada pòstumament, a cura de Grammont i de Wartburg, roman la summa encara no superada de la lingüística diacrònica de l’occità

Professor a la Sorbona des del 1960, féu estudis sobre lingüística general Éléments de linguistique générale, 1960, A Functional View of Language , 1962, La linguistique synchronique Études et recherches , 1965, Le langage , 1968, redactat per un equip de lingüistes dirigit per ell fonologia Phonology as Functional Phonetic , 1949, i Economie des changements phonétiques, Traité de phonologie diachronique , 1955, fonètica Dictionnaire de l’ortographe alfonic , 1980, sintaxi Syntaxe générale , 1985 i lingüística històrica Des Steppes aux océans l’indo-européen et les indo-européens , 1987…

Fou membre de l’Institut de France, professor a la Universitat de Montpeller i director de la “Revue des Langues Romanes” Des de la seva tesi sobre La Dissimilation consonantique 1895 fins al seu gran Traité de phonétique 1933, Grammont treballà per establir els principis generals del canvi fonètic, tot trencant amb la tradició atomista i filològica de la fonètica històrica Hereu dels neogramàtics i alhora deixeble de Saussure, considerà les llei fonètiques com a universals que actuen en el quadre sistemàtic propi de cada llengua particular Tot i que s’oposà a la fonologia…

Estudià a l’École Pratique des Hautes Études i a l’École des Langues Orientales Vivantes, de les quals fou després professor, així com del Collège de France i de la facultat de lletres de la Universitat de París Deixeble de Gaston Paris i d’Antoine Thomas i collaborador de Jules Gilliéron, estudià, ultra el llatí vulgar, des del francès i l’occità al romanès, al rètic i a l’albanès Autor de centenars de treballs, amb erudició de primera mà, i d’edició de texts medievals, com els occitans Rotlan a Saragossa i Ronsavals Dirigí la collecció de “Classiques français du moyen âge”, la revista…