Resultats de la cerca
Es mostren 48 resultats
sincronia
Lingüística i sociolingüística
Manera d’estudiar els fets d’una llengua, d’un dialecte, d’un parlar, en un moment determinat, sense tenir en compte llur evolució (diacronia).
Així, el subsistema de les vocals àtones en català oriental és i, u, e un estudi sincrònic prescindiria de l’estat que oferia a l’edat mitjana i, o, u, e, a, tasca que pertany a la diacronia Hom deu aquesta distinció a Fde Saussure Aquesta perspectiva sincrònica ha interessat els estructuralistes, especialment en la primera etapa de llurs investigacions Hom parteix d’un corpus fornit pels parlants i procedeix a la seva anàlisi descriptiva En rigor, no existeix una sincronia pura, sinó que la diacronia s’esmuny dins la sincronia des del moment que una llengua és parlada per…
text
Lingüística i sociolingüística
En glossemàtica, tota manifestació lingüística gramaticalment analitzable, com ara una conversa, un poema, etc, i fins la mateixa llengua en conjunt.
En altres escoles, hom anomena text tots els elements lingüístics explícits o presents en un moment donat, per oposició a context o conjunt d’elements virtuals i implícits que també actuen efectivament en un moment donat
dixi
Lingüística i sociolingüística
Funció que consisteix a assenyalar algú o alguna cosa present en el moment de la comunicació (jo, ell; ací, allà).
Hom parla de dixi en fantasma quan els elements afectats de dixi no són físicament presents, sinó recordats o imaginats
llatí
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoeuropea, parlada, a l’antiguitat, a Roma i als territoris del seu Imperi, i, a l’alta edat mitjana, als països de la Romània, fins al moment que es produí el trànsit a les respectives llengües nacionals.
Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes Originària de la regió del Laci, procedia de l’indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d’arribar a la seva forma clàssica El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l’osc i l’umbre, amb els dialectes cèltics del nord hom en troba reminiscències en paraules com carrus, qaesum, petorritum , amb el grec, parlat al sud d’Itàlia Magna Graecia , i amb una llengua no indoeuropea l’etrusc cal pensar en noms propis, com Sulla , en d’altres amb sufix - n -, com Perpenna , en els…
permutació
Lingüística i sociolingüística
Terme emprat per l’escola lingüística glossemàtica, aplicat usualment a elements del nivell del contingut i correlatiu al de commutació, que és aplicat al nivell de l’expressió.
Hi ha permutació possible, per exemple, entre gos i gat en expressions com ara El gos mira el gat i El gat mira el gos , des del moment que ambdues són gramaticals i semànticament distintes
Francesc de Borja Lladó i Pino
Literatura catalana
Cristianisme
Lingüística i sociolingüística
Narrador, poeta, assagista i traductor.
Publicà els tres contes La guerra tal com és , Egoismes i L’home que no sabia estimar 1931 en un volum prologat per Marià Manent També l’assaig Els dos poders 1929, i, en poesia, Llibret de sant Josep Oriol 1950, reeditat el 2002 i En tot lloc i en tot moment 1952 Com a propagandista catòlic publicà també L’intellectualisme catòlic i l’esperit de sant Lluís Gonçaga 1927 Traduí El deixeble de Paul Bourget 1928
,
parla
Lingüística i sociolingüística
En terminologia estructural (Saussure), ús, realització individual que els parlants fan, en un moment determinat, de la llengua, concepte al qual s’oposa també pel seu caràcter creatiu i lliure.
Per a la gramàtica generativa Chomsky, la parla o actuació anglès performance s’aplica a l’ús que els locutors fan de les regles i a les desviacions que poden modificar el sistema la llengua o competència , en canvi, tampoc no està exempta de creativitat, que afecta el poder recursiu de les regles
puntual
Lingüística i sociolingüística
Dit de l’aspecte de l’acció verbal considerat en un moment, en un punt del seu desenvolupament, sia en el seu inici (incoatiu), sia en el seu acabament (acomplert).
llemosí
Història
Lingüística i sociolingüística
Denominació que, a partir del segle XVI, tetendeix a ésser utilitzada per a designar el català medieval, l’arcaisme del qual contrastava amb el to que adquiria la llengua en aquell moment.
Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “…
linealització
Lingüística i sociolingüística
Procés lingüístic pel qual les entitats significatives globalment actualitzades per l’emissor adopten una disposició seqüencial i es col·loquen una darrere l’altra, en el moment d’ésser explicitades en la parla.