Resultats de la cerca

Bé que aquesta imatge perdura en alguns manuals, fou destruïda pels lingüistes Hugo Schuchardt 1866 i 1870 i Johannes Schmidt 1872, en mostrar, el primer per al romànic i el segon per a l’indoeuropeu, que les línies fonamentals de participació dels dialectes s’entrecreuen d’una manera massa complicada perquè hom pugui admetre una història tan simplista, i que cal pensar en molts processos d'associació i reagrupació de les llengües

Es diferencia de la lingüística estricta pel fet que no s’ocupa tant de l’estructura lingüística com de la mateixa llengua en si, del seu ús, el qual és una totalitat finita, complexa, diversa i canviant de relacions dinàmiques Lliga, així, l’estructura lingüística amb els seus marcs socioculturals, dels quals l’havia desglossada la lingüística estricta Com la totalitat sociocultural de què és part integrant, l’estructura lingüística és un sistema diferenciat en diverses direccions A més de la seva articulació “interna” en formes, consisteix, de fet, en varietats estructuralment diferents i…

Cada llengua és una particular organització de trets pertinents i no pertinents, des del punt de vista fonològic En un mot com ara cas kás, la sordesa del primer fonema és pertinent, per tal com el distingeix de gas gás, mentre que la sordesa o la sonoritat del tercer fonema depèn, en català, de la seva assimilació, ja no pertinent, al so que segueix cas fàcil enfront de cas difícil

Per a d’altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d’un signe, situat en un context concret únic És a dir, un signe que, fora de qualsevol context o qualsevol situació, té el significat de la seva diferència amb tots els altres significats exclosos pel seu, pot adquirir connotativament un sentit particular, afavorit per un context o una situació concrets, segons els individus que l’usen Així, solem parlar també de sentits figurats dels mots virtuema

Deixeble de Meillet S'especialitzà en l’estudi comparatiu del grec antic Els seus llibres principals són La formation des noms en grec 1932, Grammaire homérique 1942 i 1953 i, sobretot, el vast Dictionnaire étymologique de la langue grecque , començat a publicar el 1967 El breu manual Morphologie historique du grec 1945 i 1961 ha contribuït en gran mesura a propagar els resultats de la lingüística recent, en particular la teoria de les arrels de Benveniste i les dades aportades pel grec micènic

Bé que han prescindit més de l’enquadrament social de l’estudi dels signes en la semiologia de Saussure i han considerat la semiòtica o bé com una teoria general dels signes o bé com l’estudi d’algun sistema molt particular de comunicació codi de senyals de carretera, marítims, etc Ha dedicat una atenció, si no exclusiva, sí preferent, al llenguatge humà, sia com a llengua funcional, sia com a base per a l’elaboració d’un sistema nou d’expressió el llenguatge literari, filosòfic o científic

Deixeble de WMeyer-Lübke, fou professor a les universitats d’Estrasburg 1915-18, 1941-45, Friburg de Brisgòvia 1919-36, 1948-49, Marburg-Lahn 1936-40 i Ratisbona des del 1950 Especialista en dialectologia italiana, particularment del romanyès, sobre el qual publicà estudis fonamentals 1917-19, eixamplà el seu interès a diversos àmbits de la lingüística romànica, sobretot els problemes de la diftongació a les diverses llengües de la Romània, sense oblidar el català Publicà també obres importants sobre filosofia del llenguatge i història crítica de les literatures romàniques, en …