Resultats de la cerca

És gestionat per l’Acadèmia Sueca de Ciències, i s’atorga anualment a Noruega Relació de premis Nobel d’economia 1969 Ragnar Frisch Noruega, Jan Tinbergen Països Baixos 1970 Paul Anthony Samuelson Estats Units d’Amèrica 1971 Simon Kuznets Estats Units d’Amèrica 1972 John Richard Hicks Gran Bretanya, Kenneth Joseph Arrow Estats Units d’Amèrica 1973 Wassily Leontief Estats Units d’Amèrica 1974 Friedrich August von Hayek Àustria, Karl Gunnar Myrdal Suècia 1975 Tjalling Charles Koopmans Estats Units d’Amèrica, Leonid Vitalovic Kantorovic URSS 1976 Milton Friedman Estats Units d’…

Format al MIT i a la Universitat de Princeton, on obtingué el doctorat el 1950, des d'aquest any hi realitzà la major part de la tasca docent i de recerca Dedicà les seves recerques sobretot a la teoria dels jocs  dins la qual formulà la noció d'equilibri equilibri de Nash i en la qual estableix un criteri per a situacions estàtiques segons les perspectives de beneficis dels diferents agents actuants Aquest concepte fou d'importància crucial per al desenvolupament de la teoria de jocs de suma no zero, i també en ciències polítiques, economia i biologia, i li valgué el premi Nobel…

Graduada per l’École Normale Supérieure de París en història i economia 1994 i en economia per l’École Normale Supérieure, l’École Polytechnique i l’École Nationale de la Statistique et de l’Administration Économique 1995, es doctorà al Massachusetts Institute of Technology 1999, on ha desenvolupat la carrera docent i de recerca Catedràtica de reducció de la pobresa i economia del desenvolupament, la seva tasca s’ha centrat a identificar les disfuncions en l’assignació dels recursos per a aquests objectius i en la formulació de propostes per a millorar-ne l’eficàcia Amb aquesta finalitat l’…

Catedràtic de finances de la Graduate School of Business de la Stanford University El 1973 publicà, amb F Black, la fórmula Black-Scholes , que valorava científicament les opcions financeres Rebé el premi Nobel d’economia 1997, juntament amb RC Merton

Professor a la Universitat de Stanford, a la fi dels anys seixanta donà a conèixer el seu mètode de valoració d’actius de capital conegut com a CAPM Capital Assets Pricing Model El 1990 rebé el premi Nobel d’economia, amb HMarkowitz i M Miller

Professà a les universitats de Rotterdam 1936-38 i de Yale des del 1955 Investigà la problemàtica de l’eficiència i l’assignació òptima dels recursos i la formació dels preus Fou guardonat amb el premi Nobel d’economia el 1975, juntament amb LVKantorovič

Professor a les universitats de Nova York, Yale i Tòquio i de la London School of Economics, el 1990 rebé, juntament amb WSharpe i MMiller, el premi Nobel d’economia per les seves aportacions en els estudis sobre selecció i administració de les carteres de valors

Féu estudis sobre la renda nacional, el creixement, l’estadística i els progressos en l’aparell teòric salaris, capital, utilitats i interès És autor d' Economic Growth and Structure 1965, Economic Growth of Nations Total Output and Production Structure 1971 i Population Capital and Growth 1974 El 1971 rebé el premi Nobel d’economia

Realitzà els seus estudis a la Universitat de Chicago, d’on també ha estat professor, així com de Carnegie Mellon L’any 1995 li fou concedit el premi Nobel d’economia per haver desenvolupat i aplicat la hipòtesi de les expectatives racionals El seu camp d’anàlisi ha estat la macroeconomia, i és el principal representant de l’anomenada Nova Macroeconomia Clàssica

Doctor per la Universitat de París , ensenyà economia 1962 i matemàtiques 1975 a la Universitat de Berkeley Al anys cinquanta collaborà amb Kenneth Joseph Arrow Interessat en la teoria del valor, l’anàlisi de l’equilibri general competitiu i els desenvolupaments connexos, en Theory of Value 1959, volgué establir una anàlisi axiomàtica de l’equilibri econòmic El 1983 li fou atorgat el premi Nobel d’economia