Resultats de la cerca

Fou ministre d’agricultura 1911-14 i del tresor 1917-19 essent president del govern 1919-20 hagué d’afrontar la crisi economicosocial de la postguerra Oposat al feixisme, s’exilià a França 1924, fou detingut pels alemanys 1943 i deportat a Salzburg En tornar, el 1945, fou un dels fundadors de la unió democràtica nacional i senador 1948-53

Autor d’un gran nombre de publicacions sobre l’economia espanyola, les primeres obres corresponen a l’època autàrquica de la postguerra Un nuevo orden económico i reflecteixen una posició antiliberal Després estudià especialment el desenvolupament econòmic des del 1939, la formació de capital, la renda nacional, la inversió i el consum Fou secretari general del Consejo de Economía Nacional

Popularitzà el pseudònim de Dionysios Des de vers el 1915 visqué a Barcelona Afiliat a la FAI —però no a la CNT—, fou conseller de sanitat pública i d’assistència social de la Generalitat setembre-desembre del 1936 Ocupà la vocalia de la FAI dins el Consell d’Economia 1936 i 1938 A la postguerra, s’establí a l’Argentina, i posteriorment tornà a Barcelona

Obrer metallúrgic de la Unió Naval de Llevant en la seva joventut, milità ben aviat en la Unió General de Treballadors Membre de la comissió executiva des del 1931, fou, durant una bona part de la postguerra fins el 1971, secretari general de la UGT i fins el 1970 membre de la comissió executiva del Partido Socialista Obrero Español Fou diputat a corts 1936 i residí exiliat a França des del 1939 Una part dels seus discursos foren publicats en opuscles

Fou president de l’Institut d’Investigació Industrial de Nuremberg i professor d’economia política a la Universitat de Munic Elegit diputat democratacristià i ministre de finances del gabinet Adenauer 1949, fou l’inspirador de la recuperació econòmica de la postguerra “miracle alemany” Vicecanceller 1957, succeí Adenauer el 1963 però, després d’acceptar la coalició amb els liberals 1965, fou desplaçat de la cancelleria pel seu propi partit 1966 L’any 1967 deixà la direcció de la Christlich-Demokratische Union i n'esdevingué president honorari

Fou sotsdirector del Banc de Catalunya i explicà l’entrellat de diverses peripècies econòmiques i polítiques en Escritos 1966, recull d’articles del Diario de Barcelona prologat per Josep Pla Collaborà en les publicacions  El Rossinyol de Reus 1908,  Panteisme 1911 i Renaixença Nova de l’Alguer 1960 Escriví drames d’arrel modernista Maria-Agna 1910, estrenat el 1907 i El cego Simó estrenat el 1913 En la postguerra fou un dels principals mecenes de la cultura catalana i creà una beca anual per a subvencionar l’estada a Catalunya d’un estudiós alguerès

Fill de Josep Bau i Vergés Tortosa 1868-1934, comerciant d’oli que obrí el mercat sud-americà Tradicionalista, fou alcalde de Tortosa i assembleista durant la Dictadura Diputat per Tortosa com a carlí i pel Bloque Nacional 1933-36 reelegit el 1936, fou l’únic diputat català monàrquic, i es mostrà contrari a l’Estatut Fou membre de la junta tècnica de l’estat, a Burgos 1936-38 A la postguerra comprà la majoria de les accions del Banc de Tortosa i les vengué el 1950 al Banco Central Fou president del consell d’estat el 1965 i, com a tal, membre del Consejo del Reino

Les més freqüents són l’accionariat obrer, la cogestió, la generalització de les assegurances socials, els convenis collectius, etc, les quals mesures sovint van acompanyades per un control del dret de vaga El concepte, d’escassa coherència interna, ha estat forjat en la darrera postguerra, de manera especial als països desenvolupats de l’Europa occidental i de l’Amèrica del Nord, per a designar les mesures preses pels grups de pressió per a modificar la relació de forces dins el capitalisme sense alterar de manera essencial ni la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, l’…

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i estudià a la London School of Economics El 1933 escriví, juntament amb Joan Sardà, Els problemes de la banca catalana Collaborà a la Revista de Catalunya A la postguerra fou professor a la Universitat de Barcelona i catedràtic d’economia política i de finances a les universitats de Múrcia, Salamanca i Valladolid 1959 Secretari general del primer i del segon plans espanyols de desenvolupament 1966-69 i director del servei d’estudis del Banco Urquijo, dirigí la revista Moneda y Crédito Entre les seves obres cal citar La…

Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l’adulteració— d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra Als Països Catalans fou especialment important el tràfic de la farina, del sucre, de l’oli d’oliva i, per a la fabricació de tèxtils, del cotó L’excessiva perduració del sistema de racionament 1939-52 afavorí el desenvolupament de l’estraperlo i la formació d’enormes fortunes, reunides en pocs anys Els anomenats nous rics o…