Resultats de la cerca

Ingressà el 1635 a l’orde dominicà i viatjà per la península Ibèrica, Occitània i Itàlia Fixà la seva residència a Roma 1653-72 on féu gravar els dibuixos de moltes de les plantes recollides en els seus viatges Perduts el seus escrits en un incendi, Antoine de Jussieu publicà, el 1714, sota el títol de Plantas per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae iconibus aeneis exhibitae , la impressió dels gravats de les plantes, acompanyats d’alguns comentaris Hi ha un cert nombre d’espècies procedents del Principat i del País Valencià, facilitades a Barrelier per Joan Salvador i Boscà

Jesuïta, fou professor de ciències naturals a Barcelona i a Oriola, i membre 1904 de la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou dues vegades president 1913-16 i 1918-21 Publicà Contribució a l’estudi de les falgueres de Catalunya 1915, Resum de Botànica 1918 i Flora vascular del Principado de Andorra 1919, i traduí al castellà la quinzena edició del Lehrbuch der Botanik für Hochschulen , d’Eduard Strasburger 1923, de qui havia estat deixeble a Bonn

Gendre d' Edmond Boissier , l’acompanyà en algun dels seus viatges per les Illes Balears i el País Valencià Publicà, juntament amb Émile Burnat, Notes d’un voyage botanique dans les îles Baléares et dans la province de Valence Espagne 1882 A la mort de Boissier n'amplià l’herbari i les colleccions, que llegà posteriorment al Conservatori Botànic de Ginebra

Estudiós de la sistemàtica i els cicles biològics de diferents grups d’algues Els seus estudis sobre la flora ficològica del litoral de les Alberes realitzats fonamentalment entre el 1926 i el 1935, però publicats entre el 1937 i el 1942 constitueixen una de les aportacions més importants per al coneixement de les algues de les costes catalanes

Collaborà amb KFP von Martius en la seva Flora brasiliensis 1840-1906 i amb A de Candolle en la Monographia Phanerogamarum 1878-96 La seva obra més important en el camp de la taxonomia és la monumental Die natürlichen Pflanzenfamilien ‘Les famílies naturals de les plantes’, 1877-99, en collaboració amb K von Prantl, que ha estat reeditada diverses vegades i és una obra de consulta imprescindible

Professor de botànica a Viena i director del jardí botànic vienès, publicà uns Genera Plantarum 1836-50 basats en el mètode natural que, malgrat alguns defectes en les grans divisions, exerciren una gran influència en els botànics de llengua alemanya pel seu acurat i complet tractament de les famílies Fou també un notable lingüista i s’interessà sobretot per les llengües de l’Orient Llunyà Compromès amb els esdeveniments revolucionaris del 1848, se suïcidà

Féu expedicions botàniques al nord d’Àfrica, i els seus estudis més importants tracten de problemes de bioclimatologia, morfologia vegetal, paleobotànica i sistemàtica botànica Fundà a Montpeller el Centre d’Études Phytosociologiques et Écologiques, que d’ençà del 1979 porta el seu nom Les seves obres més conegudes són Les plantes fossiles dans leur rapport avec les végétaux vivants 1944 i Traité de Botanique 1960

Desenvolupà l’estudi de la classificació sistemàtica de les plantes fou el primer a tractar, el 1875, les angiospermes i les gimnospermes com a categories primàries i coordinades

Estudià la flora del massís del Canigó i en general del Conflent i també del Vallespir, el Rosselló i el Capcir Collaborà amb Henri Gaussen a la Carte des productions végétales des Pyrénées , i fou president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals Al costat d’obres científiques, com Florula de Sorède et Lavaill Pyrénées Orientales 1904, Observations sur la flore des Pyrénées Orientales 1932 o Les zones de vegetació al Canigó 1926, és autor de dos reculls de noms populars de plantes catalanes

Fou el primer catedràtic de botànica de la Universitat de Barcelona després de la seva restauració, el 1846 Anà després a Sevilla i a Madrid 1847, on fou també nomenat director del Jardín Botánico 1868 i membre de la Real Academia Española És autor del primer catàleg de plantes de Catalunya que ha estat publicat 1846, que Antoni Cebrià Costa esmenà i amplià uns quants anys després, i també d’altres obres, més bibliogràfiques que científiques, on reuní, però, moltes informacions abans disperses entorn de les plantes de la península Ibèrica i també moltes referències biogràfiques de botànics…