Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
estepa
Estepa blanca florida
© MC
Botànica
Gènere d’arbusts, de la família de les cistàcies, de fulles enteres i oposades, de flors grosses, amb 5 pètals lliures, hermafrodites i regulars, i de fruits en càpsula quinquelocular.
L’ estepa blanca Calbidus , de 30 a 80 cm d’alt, de fulles oblongues o lanceolades, recobertes d’un toment blanquinós, i de flors roses, es fa en brolles i boscs clars de terra baixa L’ estepa borrera Csalviifolius , de 30 a 70 cm, de fulles ovades o ellíptiques i de flors blanques, és silicícola i característica de la brolla d’estepes i brucs L’ estepa crespa Ccrispus , de 30 a 50 cm d’alt, pelosa, molt olorosa, amb fulles oblongues o ovades, rugoses, reticulades i de marges cresps, i amb flors purpúries, creix en terres pedregoses i sauloses de les comarques del litoral L’…
bleda-rave
bleda-rave
© Fototeca.cat
Botànica
Planta herbàcia de la família de les quenopodiàcies semblant a la bleda, però biennal, d’arrel carnosa i grossa, de carn blanca, rica en sacarosa (del 17 al 27%).
El seu conreu començà a Alemanya i a França a l’inici del segle XIX, a partir de varietats encara pobres en sucre 5-7%, que foren objecte d’un progressiu enriquiment per selecció Les bleda-raves viuen en tots els climes i en tots els sòls, tot i que prefereixen un ambient suau, sòls profunds, frescs, rics en matèria orgànica, i una mica calcaris Durant el conreu cal eixarcolar, binar i tractar el sòl amb herbicides a fi de mantenir-lo lleuger, sense crostes ni herbes Atès que la bleda-rave és una planta exhauridora, cal alternar el seu conreu amb el de lleguminoses, per a impedir que…
sicòmor
Botànica
Jardineria
Arbre de la família de les moràcies, de 10 a 15 m d’alt, de capçada arrodonida, de fulles ovades, rugoses i glauques, de flors verdoses i de fruits comestibles.
És natiu del nord-est i de l’est d’Àfrica, i en ocasions és plantat com a ornamental
orpesa
Botànica
Farmàcia
Planta herbàcia biennal o perenne, de la família de les labiades, de 30 a 80 cm d’alçada, pilosa, de fulles ovades, incises i rugoses, i de flors blanques, grosses, disposades en inflorescència paniculiforme.
Es fa en cardassars i vores de camps i camins, especialment a les muntanyes calcàries del País Valencià Les arrels tenen propietats vulneràries
borratja
Borratja florida
© MC
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les boraginàcies, híspida, de fulles grosses, ovades, molt rugoses, les inferiors peciolades, de tija robusta, dreta, de 30-60 cm i flors grosses, d’un bell blau, agrupades en cimes terminals.
Viu en llocs humits, hortes, marges de camps, etc, de terra baixa Les fulles, comestibles raó per la qual encara hom conrea la planta en alguns llocs, constitueixen una verdura de fàcil digestió, i són emprades també, després d’escaldar-les, com a cataplasmes emollients Tota la planta presenta propietats sudorífiques i diürètiques hom utilitza sobretot la infusió preparada amb les flors aigua de borratja És costum de fer bunyols amb les fulles recobertes de farina i ou i fregides
arrel
Tres tipus diferents d’arrel
Josep Lluís Ferrer
Botànica
Òrgan de les plantes superiors, generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de fulles, i proveït d’elements conductors, especialitzat en la fixació de la planta i en l’absorció d’aigua i de substàncies químiques que hi són dissoltes.
Generalment és subterrània arrel hipogea , bé que en alguns casos és aèria arrel epigea L’arrel es forma per creixença de la radícula de l’embrió de la llavor, i des del primer moment presenta geotropisme positiu i fototropisme negatiu L’arrel típica consta d’un eix de forma cilindrocònica i de creixença vertical, l' arrel principal, de desenvolupament preponderant, amb diverses ramificacions de creixement oblic, les arrels secundàries, que emeten ramificacions, les arrels terciàries, quaternàries, etc, denominades en general radicelles Però també en poden aparèixer més amunt del coll, el…
orella d’os
orella d’os
© Fototeca.cat
Botànica
Farmàcia
Planta herbàcia perenne, de la família de les gesneriàcies, de fulles en roseta, ovades o rombals, rugoses, peloses a l’anvers i llanoses al revers, de flors de color violeta fosc, amb el centre groc ataronjat, solitàries o en petits grups, sobre peduncles, i de fruits capsulars.
Endèmica dels Pirineus i de les muntanyes catalanídiques, es fa exclusivament a les roques calcàries ombrívoles En medicina popular és usada com a pectoral
pesolera
pesolera
Forest and Kim Starr (CC BY 2.0)
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les papilionàcies, glauca, de tiges enfiladisses de 50 a 200 cm de llarg; de fulles paripinnades i terminades en circell, amb folíols el·líptics i amb estípules grosses i ovals; de flors blanques o purpúries, agrupades en raïms triflors; de fruits en llegum, i de llavors (els pèsols) rodones, verdes o groguenques, i llises o rugoses.
Les llavors són consumides en fresc i en conserva, i la planta sencera és farratgera Oriünda de l’Àsia central, ja era conreada a Europa en temps neolítics Actualment és estesa a totes les regions temperades del món La plantació és feta en rengleres, preferentment en sòls llimosos, humits i ben drenats És atacada pel corc del pèsol Bruchus pisorum , per una bacteriosi, originada per Pseudomonas pisi, i per diversos fongs, entre els quals Ascochyta pisi, causant de l’antracnosi del pèsol La pesolera ha estat una important planta experimental en genètica i en fisiologia vegetal