Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
Maria Lluïsa d’Orleans
Història
Reina de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó.
Filla gran de Felip de França, duc d’Orleans, i d’Enriqueta Anna d’Anglaterra Casada 1679 amb el rei Carles II de Castella i Catalunya-Aragó, de qui fou primera muller, no li donà fills Fou impopular a Madrid, i no es pogué adaptar a la vida de la seva nova cort
Friedrich Rückert
Història
Literatura
Poeta i erudit alemany.
Fou professor de llengües orientals a Erlangen El 1814 publicà Deutsche Gedichte ‘Poesies alemanyes’, volum d’inspiració antinapoleònica, format per Geharnischte Sonette ‘Sonets cuirassats’ i Kriegerische Spott-und Ehrenlieder ‘Cants guerrers d’irrisió i d’honor’ En la seva poesia posterior intentà d’adaptar la lírica oriental sànscrit, persa, hebreu, etc Ostliche Rosen ‘Roses d’Orient’, 1822 i Die Weisheit des Brahmanen ‘La saviesa del braman’, 1836-39, poema didàctic compost de 3 000 pensaments
reformisme
Història
Política
Actitud política segons la qual la transformació d’una societat, d’un règim o d’un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats el liberal burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l’Estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M&Álvarez el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus l’alemany, el laborista anglès, etc el reformisme…
‘Abd al-Raḥmān II de Còrdova
Història
Emir d’Al-Andalus (822-852).
Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova , presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquillitat interna Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī , les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia 825-831, la rebellió de Mèrida…
pactisme
Història
Norma o concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal.
Aquest era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte Adquirí una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits afavorit per l’evolució social catalana i formà el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea —juntament amb el parlament anglès— que plantejà d’una…
Constantí I

Constantí I
© Fototeca.cat
Història
Emperador romà (312-337).
Fill de Constanci I Clor i d’Helena Educat a la cort de Dioclecià, a Nicomèdia, acompanyà després el seu pare a Britània, on a la mort d’aquest 306, fou proclamat august Reconegut només com a cèsar per Galeri, Constantí emprengué una sèrie de campanyes victorioses, aliat amb Maximià, a través d’Hispània i de les Gàllies Aliat després amb l’august Licini, avançà per Itàlia contra Maxenci, el qual fou vençut a les portes de Roma, en la batalla del pont Milvi 312 Juntament amb Licini proclamà, a Milà, el 313, el decret conegut amb el nom d' edicte de Milà Restà amo absolut de l’Imperi 324…
Sant Feliu de Vilac

Portal de l’església de Sant Feliu de Vilac
© Fototeca.cat
Església
Església romànica dels segles XII-XIII situada fora del nucli antic de la vila de Vilac (Viella), a l’extrem oest de la població.
L’edifici L’església parroquial de Sant Feliu presideix una plaça que constitueix un magnífic mirador d’aquesta zona de la Vall L’edifici actual respon a diferents etapes constructives, però conserva la nau d’època romànica tardana, probablement del final del segle XII o l’inici del segle XIII Té planta basilical de tres naus, separades per quatre arcs formers per banda, coronats amb arcs de mig punt adovellats Aquests arcs recolzen en uns pilars circulars, tret de les zones terminals, on s’uneixen a unes pilastres encastades al mur a l’oest i a uns pilars octagonals irregulars a…
Sant Vicenç del Castell de Cardona
El monestir de Cardona
© Fototeca.cat
Església
Església canonical del municipi de Cardona (Bages), dins el clos del castell de Cardona.
Hom té notícia de l’existència de l’església de Sant Vicenç el 980, però l’edifici romànic que ha perdurat fins avui prové de la iniciativa de restauració de la canònica impulsada per Bermon a instàncies de l’abat Oliba La construcció de la basílica s’inicià poc abans de la mort de Bermon 1029 i fou consagrada el 1040 pel seu germà, el vescomte d’Osona i bisbe d’Urgell Eribau El 980 hi vivien diversos clergues comunitàriament, però les intromissions dels vescomtes d’Osona-Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1019 pel vescomte Bermon, aconsellat per l…
arquebisbat de València

Mapa de l’arquebisbat de València
© Fototeca.cat
Bisbat
Cristianisme
Història
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de València.
Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb una província eclesiàstica de València , que ha sofert diferents modificacions fins el 1957 La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de bisbat de Xàtiva i bisbat de Dénia dins l’actual demarcació de València Originàriament, pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya-…
barres catalanes
Escut de Catalunya, amb les barres catalanes , segons disseny de Domènech i Montaner, al Palau de la Música Catalana (1905-08)
© Fototeca.cat
Història
Denominació habitual del senyal heràldic que constitueix l’escut català i la bandera catalana.
D’acord amb la nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l’escut, com, en camper d’or, quatre pals de gules i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles Una llegenda n'atribueix la institució a l’emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l’escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l’emperador franc Aquesta llegenda apareix escrita per primera vegada en la Segunda parte de la Crónica…